Carles Francino: L’home del braç de ferro, però sobretot de conviccions

Carles Francino va tornar dilluns a La Ventana de la Cadena SER desprès de 47 dies absent, a causa de la Covid i d’un ictus posterior. La salutació que va fer als oients del programa va circular arreu, fins i tot per les emissores de la competència. Molt s’han sorprès de l’exercici de sinceritat que van suposar les seves paraules i l’emoció que van encomanar, però pels que el coneixem una mica, la seva actitud no ens va estranyar.

Vaig conèixer el Carles quan ambdós presentàvem les notícies del mati a dues emissores diferents de Reus: ell a Ràdio Popular i jo a la SER. El seu estil era directe. Els comentaris polítics que feia els deixava anar pel broc gros i sense doble sentit. Ell ja tenia aleshores la configuració física d’un atleta; practicava tota mena d’esports que per cert, mai he sabut quants eren. Estava fort com un roure, de tal manera que una vegada un amic comú em va dir: quan puguis toca-li el braç, et pensaràs que és de ferro.

Però el que l’ha distingit no és la seva configuració física sinó la seva manera d’entendre el periodisme amb un únic objectiu: el compromís amb la veritat. Aquest plantejament a priori tan simple l’ha obligat des d’aleshores a ser coherent entre el que proclama i el que explica, foragitant tripijocs polítics i martingales retòriques. Era i és tossut; quan veu una cosa clara la defensa, i discutir amb ell no es fàcil, només se’l pot guanyar quan deixa de banda el criteri de periodista exigent i apareix el de la persona empàtica.

Quan el 1990 Prisa va posar en marxa Canal Plus, buscaven un presentador de les notícies. Francino era aleshores director de Ràdio Reus. Eugenio Galdón, director general de la SER, que el coneixia, va pensar que podria ser l’home que buscaven. Era el mes de juliol, el Carles era fora de vacances, no sabíem a on. La consigna de Madrid fou clara: «Buscar a Francino» i sí, el vam trobar, i emprenyat se’n va anar a Madrid, amb pantalons curts, morè i amb barba de set dies. No cal dir que el van agafar.

Més tard va fer cap a TV3, una etapa que va passar sense excessius problemes gràcies a la seva empatia amb els companys i al respecte professional que es va guanyar. L’any 2005 quan Prisa va posar en marxa Cuatro i van escollir Iñaki Gabilondo com a anchor man de la nova cadena de televisió, van pensar amb Francino per a substituir-lo i jo vaig ser l’encarregat, juntament amb Josep Maria Girona de negociar la seva tornada a la ràdio. Mai he fet tants sopars seguits amb la mateixa persona. Ell només volia saber quin projecte tenien els de Madrid i en quines condicions li deixarien fer la seva feina. Mai vam parlar de diners, aquest tema es va resoldre quan ja havia acceptat i en una conversa que no va durar més de trenta minuts.

No ha estat mai una persona de grans discursos professionals sinó de fets. Sempre ha parlat tal com sent les coses i és per això que a vegades se li escapen renecs que poden ferir oïdes sensibles. No ha estat una «estrella mediàtica» convencional, ha fugit del divisme i ha defensat els seus companys. Durant la darrera crisi econòmica, la SER va fer rebaixes de sou al personal de la casa, en Carles que ho sabia em va trucar i em va dir que li resultava insostenible veure com la gent del seu equip guanyava cada cop menys, mentre ell cobrava el mateix i que, per tant, proposava baixar-se el sou en igual percentatge o superior que a la resta. Quan vaig transmetre el missatge, les cares de sorpresa que van posar els directius foren indescriptibles, no s’ho esperaven perquè no el coneixien prou.

Explico fets contrastables, no és un panegíric, cosa que sé que a ell el molestaria molt, explico fets per ajudar a entendre que el que té de ferro en Francino no és el braç sinó les seves conviccions. Quan fa pocs anys la SER va ser governada no per directius, sinó per comissaris polítics, el van treure del matí i el van passar a la tarda. No és que hagués perdut audiència, simplement, com sabien que no el podrien controlar el volien canviar per un professional de perfil més dúctil. La seva resposta, per a molts inesperada, fou acceptar amb disciplina una decisió empresarial que a la llarga va resultar equivocada.

Ara que faig memòria dels trets biogràfics d’en Carles penso en allò que deia Kapucinski: que per a ser un bon periodista també s’ha de ser una bona persona. Probablement això ajudi a entendre al lector les llàgrimes radiofòniques de dilluns passat, l’explosió d’humanitat sonora i l’empatia que va provocar entre l’audiència i sobretot, entre tots aquells que han patit per culpa del coronavirus, fent llargues estades a les UCI i als hospitals, o enterrant pares i familiars propers sense poder-los dir ni adéu.

Josep M. Martí (Reus, 1950) és periodista i professor de la UAB. Ha treballat tota la seva vida professional a la ràdio i ha tingut diferents càrrecs a la Cadena SER.