Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

Carlos Conde i el mapa sonor tarragoní

Imaginari. El paisatge sonor de la festa integrat en el patrimoni cultural immaterial dibuixa un viatge sensorial.

Jordi Bertran

Whatsapp
Carlos Conde fou un dels músics ampostins més habituals per Santa Tecla. foto: Juan Revillas

Carlos Conde fou un dels músics ampostins més habituals per Santa Tecla. foto: Juan Revillas

Novembre és un mes melòdic perquè el dia 22 celebrem santa Cecília, patrona dels músics. Aprofundim en l’actual mapa sonor tecler i tarragoní, incidint en el pes d’un nom concret. Es tracta d’un intèrpret nascut el 1940 a Amposta, Carlos Conde Calvet, que ens deixà el 12 de juny. Sense la seva aportació no s’entendria l’imperi de les tonades esdevingudes banda sonora de l’àliga i el lleó del seguici popular, i també dels gegants vells i la mulassa en la baixada de l’avantvigília teclera, i estesa al conjunt de la festa. 

Fins al 1986, any de recuperació de l’àliga, la instrumentació de banda de música per les Festes de Santa Tecla es limitava a la formació que tancava el seguici, la Ciutat de Tarragona, la primera civil fundada el 1981 després del dilatat període de la del «Gobierno Militar», on Conde havia tocat a la mili. 

El 1986 un grup instrumental més reduït, la Xaranga L’Alegria d’Amposta, sortí amb la denominació «petita banda» per reivindicar-ne la vinculació a les bandes. D’aquesta manera, els pasdobles i les marxes amb instrumentació de metall i percussió tindrien una segona falca en el seguici, incrementada el 1993 amb el retrobament del lleó.

Caràcter patrimonial

Els ampostins eren habituals en les millors places de bous de les Terres de l’Ebre. També en altres celebracions patrimonials com el Carnaval de Vilanova i la Geltrú, amb la Penya Barcelonista o la Confraria de Pescadors en les comparses i les batalles de caramels; les Falles de València amb la falla Doctor Zamenhoff, o la processó del Divendres Sant a Flix. 

A Tarragona necessitàvem aquest tarannà patrimonial i alhora joiós per fer ballar la recuperada àliga. Amb el Carlos acordàrem un repertori aleshores poc usual a la ciutat, basat en melodies identitàries en festes arrelades al territori. Així, amb la Petita Banda L’Alegria començaren a sonar amb molta freqüència la marxa del Carnaval vilanoví El turuta (de Román de San José, 1926); el pasdoble El Patumaire comú a la Patum de Berga (de Josep Cristòfol Pepito, primera meitat del XX), anomenat Berga pels ampostins, que no el tenien en repertori i que incorporaren, o els pasdobles Paquito el Chocalatero i El bequetero (de Gustau Pascual, 1937/41 i 1942), el segon adoptat a Les Santes de Mataró com himne oficiós. No podia faltar Amparito Roca, pasdoble del barceloní Jaume Teixidor (1925). El 1986 no era tan conegut com ara, i era considerat l’himne de la Colla Jove. L’arribada de l’àliga i del lleó n’augmentà la popularització, com el fet que no deixés de sonar en les primeres baixades amb banda incorporada i sobretot des de 1997 quan l’acte aparegué al programa públic. 

Conde es comprometé a interpretar el ball de l’àliga, melodia creada per als lluïments a la plaça de la Font i composta per Carme Domingo, Joan I. Ferrer i M. Pilar Ramon. Els arranjaments foren del saxo Hilari Arasa. Alhora L’Alegria tocava, amb menys freqüència, les dues marxes pròpies de l’àliga; una dels autors esmentats i l’altra de Jordi Fa. 

La vinculació a la banda ampostina Unió Filharmònica, en què el trompetista Carlos Conde havia ingressat el 1955 sent-ne el director Josep M. Arasa Gargallo, permetia disposar d’un notable repertori de pasdobles i marxes complementàries, escollides amb bon gust i encert. Contribuïren a gestar el sentiment identitari de l’àliga per a la ciutat que l’havia vist renéixer. 

Enregistraments destacats

El líder de L’Alegria fou clau en el procés. Malgrat que la seva formació era habitual en celebracions aragoneses en què, com a xaranga, sonava amb les penyes, sempre va concebre que la majestuosa au daurada havia de dur un acompanyament a la seva alçada.

Per això, els vuit músics inicials augmentaren fins a 25 en les sortides tecleres. Fou aleshores quan aparegué citada en els programes com a Banda L’Alegria d’Amposta. Ajudà a crear un mapa sonor, indestriable de la festa gran. Al seu costat des de 1993 participaren altres formacions com les valencianes Unió Musical Atzeneta d’Albaida, la Societat Musical Ateneu Contestà de Cocentàina, o l’Ateneu Musical i Cultural Albalat de la Ribera.

La Fonoteca de Música Tradicional Catalana de la Generalitat, dirigida pel prestigiós etnomusicòleg Josep Crivillé, publicà el 1993 un doble CD amb els tocs i tonades de Santa Tecla. Hi escoltem L’Alegria amb les tres peces de l’àliga. Els mateixos enregistraments foren reproduïts per la revista Folc en una edició discogràfica el 2006.
Carlos Conde és la síntesi de dos mons. Un és el del pasdoble La perla preciosa, de Joan Vidal Villalbí, que, en paraules del nostre protagonista «feren famós els Junior’s», orquestra de ballables del seu poble. La seva trompeta el féu sonar a l’Hospital de Bellvitge com a agraïment pel tractament rebut en la seva malaltia. L’altre, el del ritual increïble que la seva banda, La Filha, li dedicà la calorosa tarda del seu comiat als carrers d’Amposta, interpretant magistralment en una síntesi d’orgull i pena la marxa fúnebre Mektub, de Mariano San Miguel Urcelay, trista i senyora com cap altra. 

Temas

  • Maireta i seitó

Comentarios

Lea También