Carme Forcadell: llàgrimes per la violència

Més de mig milió de persones es van manifestar, el divendres 18 d’octubre, pacíficament a Barcelona contra la sentència del Tribunal Suprem que condemna a quasi cent anys de presó els líders independentistes. Però els actes de violència d’aquella mateixa nit (i les sis següents) van eclipsar la mobilització independentista. Les escenes de la guerrilla urbana a Barcelona (i també a Tarragona, Lleida i Girona) van deixar en estat de xoc la societat catalana.

Les imatges de violència formen part ja de la història més convulsa de Catalunya. I quedaran gravades en la retina, en la memòria, dels qui ho van viure al carrer i dels qui ho van seguir en directe per televisió. És d’aquells esdeveniments que un recorda on estava i què feia quan van passar.

La primera reacció va ser d’incredulitat. Quatre dies abans, l’anomenat Tsunami Democràtic havia intentat ocupar l’aeroport de Barcelona i ja s’havien produït les primeres càrregues policials. Però el que va venir després va desbordar-ho tot. En primer lloc, el moviment independentista.

Són «infiltrats» va dir el president Quim Torra de matinada. «O grups antisistema, molts estrangers», deien altres. I al final, va arribar el reconeixement («no són violents, són valents») i la protesta («no toqueu els nostres joves»). La violència estava aquí. I el seu desenllaç de manifestants i policies ferits, i de joves empresonats afegeix dolor i estrès emocional a la societat catalana.

La resposta més lúcida i sincera no va arribar de Palau, ni de la seu de cap partit, sinó d’una cel·la de la presó de Mas d’Enric. Carme Forcadell, condemnada per ser la presidenta del Parlament aquella tardor del 2017, li va dir a Mònica Terribas: «no vaig plorar quan vaig rebre la sentència, vaig plorar quan vaig veure escenes de violència a les nostres ciutats: això no som nosaltres... s’ha de condemnar sense pal·liatius i ràpid... ja! I em desesperava veient-ho. Que no ho entenem? La gent, pensi el que pensi, té dret a sortir de casa sense que li cremin el cotxe o sense tenir por quan porta les criatures a l’escola».

Carme Forcadell recordava en l’entrevista a Catalunya Ràdio que «hem de veure on som i d’on venim... No em reconec en els cotxes cremats. Mai de la vida té justificació. Mai. La història ha triomfat amb moviments de desobediència civil pacífica, més que no pas amb moviments violents. La no-violència no és només per convicció, que també i sempre, sinó per eficàcia».

En els conflictes, la violència no sorgeix de cop. És com una escala amb molts esglaons que es puja sense ser-ne prou conscient i que després es fa molt difícil de baixar. Alguns esglaons són evidents, com les càrregues de la Policia i la Guàrdia Civil contra els votants de l’1 d’Octubre. O quan s’intimida sistemàticament els partits o persones assenyalades com ‘enemics’. També pugem esglaons quan es banalitza la violència. Quan es construeix des de la Justícia un relat d’una rebel·lió violenta que no va existir mai. O quan Ciutadans ensenya les fotos dels atemptats de Vic al Parlament.

Altres esglaons són més difusos, però serveixen per entendre el context i cercar les causes profundes. Per exemple, quan no es reconeix i es menysté l’altre, qui pensa diferent. O quan es provoquen immenses frustracions col·lectives amb promeses irreals. Aquí Carme Forcadell també ha aportat les reflexions més lúcides que hem escoltat: «s’aprèn dels errors més que dels èxits. Si aleshores haguéssim fet una bona lectura, no ens hauríem posat mai un calendari. El més important no és el calendari. No vam tenir empatia amb la gent que no és independentista i que potser no es va sentir justament tractada. Hi ha molta gent que no és independentista que defensa les llibertats i els drets fonamentals i que si els fas triar entre Espanya i Catalunya, trien Espanya...».

El dia en què, des de totes les bandes, es facin reflexions tan honestes com les de Carme Forcadell estarem en el camí correcte per recuperar un futur compartit. El dia en què, com diu ella, la defensa de les llibertats i els drets fonamentals sigui el punt de trobada i no el de confrontació potser mai més haurem de plorar per la violència.

Periodista. Josep Carles Rius (Valls, 1956) és president de la FundacióPeriodisme Plural. Doctor en Ciències de la Comunicació,exerceix de professor a la UAB. És autor del llibre‘Periodismo en reconstrucción’ (2016, UB). Ha estat degàdel Col·legi de Periodistes de Catalunya i sotsdirector de ‘LaVanguàrdia’ i ha treballat a mitjans com ‘El Periódico’, TVE o‘Público’. Va participar en la fundació de ‘Mestral’ i ‘El Pati’.