Carreteres per als amants del risc

Com cantava Lluís Llach, «el meu país és molt petit». El cantant gironí es referia a l’Empordanet, però ha quedat la creença que volia referir-se a Catalunya. És tan petit el meu país que permet resseguir-lo en un dia. Personalment faig vida en el triangle que formen Lleida, Tarragona i Sant Cugat. Tant si vaig cap a Lleida com quan vaig cap a Sant Cugat passo per punts on tinc la sensació que em jugo la vida. El camí cap a Lleida té dues opcions impròpies. O te la jugues a la C-14, amb la ruleta russa de l’embut d’Alcover i el martiri de la Riba, o apostes pel coll de Lilla, on, si tens sort, no trobes cap volada de moters emulant Marc Márquez. Aquests dies cal vigilar que no hi hagi gel a la calçada. Quan toca anar a fer d’avi a Sant Cugat també cal travessar una zona de risc. L’acabament inadequat de l’A-7 és una trampa letal. L’única manera d’esquivar els funestos esculls és allargar les rutes per les autopistes de peatge. El balanç dels accidents que va preservar ahir el Servei Català de Trànsit confirma amb números que circular per les carreteres de Tarragona és estar a les tres pedretes. L’increment d’accidents mortals és molt alarmant. Amb tot l’egoisme del món reclamo el túnel de Lilla i l’acabament de l’A-7. Si és que algun dels molts governants que tenim té temps per dedicar-lo a aquestes coses menors de país petit.