Cases de barrets

Històries de Casa Boada

EDUARD BOADA PASCUAL

Whatsapp
El tascaman Boada darrere de l'antiga barra del seu bar. RAMON SEGÚ CHINCHILLA/ARXIU EDUARD BOADA

El tascaman Boada darrere de l'antiga barra del seu bar. RAMON SEGÚ CHINCHILLA/ARXIU EDUARD BOADA

A l’època de la meva joventut s’utilitzaven força els barrets. Els acostumaven a dur els senyors, normalment amb un bon tratge amb armilla on poder dur el rellotge de butxaca amb una cadena. Els tratges tenien forces butxaques. Era curiós quan et trobaves a un un senyor que per a saludar-te es treia el barret. De barrets n’hi havia diversos tipus, en principi servien per a abrigar el cap, però també n’hi havia de palla, molt emprats per a que als senyorets no els hi toqués el sol. Els barrets també van gaudir de molta presència en el món artístic. Avui a Tarragona podem veure l’artista i director musical Jordi Català actuant amb un canotier. El barret més elegant és el barret de copa, que es veia en els cotxes de cavalls, que eren de sostre alt per a que el passatgers poguessin dur posat el barret de copa si els hi venia de gust.

Els detractors del barret acostumaven a dur gorra o boina. Era molt més pràctic i molts ni se la treien per a treballar. Era una peça de roba més per a la gent treballadora i amb menys ganes de figurar. Mon avi utilitzava gorra i mon pare boina. Tots dos, quan en un dia fred sortien de casa, sempre pensaven en cobrir-se el cap, però curiosament a l’estiu la portaven. Mon avi, Eduard Boada Pallarès, tenia un parell de gorres.

Ara recordo a «Tip y Coll», Tip amb barret de copa i Coll amb bombí. Uns barrets duien una cinta decorativa, d’altres eren d’un color determinat. N’hi havia tants que no faltaven les cases de barrets. Jo en recordo una, La Violeta, on només venien barrets, gorres i boines. Estava al carrer Portalet de Tarragona, on avui hi ha una casa de reparació de sabates. La façana és la mateixa, el que ha canviat és que abans hi venien barrets i ara productes per reparar les sabates. El món canvia, les modes també, però de vegades tornen. Els hi puc assegurar que és així ja que he vist infinitat de modes que han tornat, inclòs en el menjar, on ara molts productes són baixos en sal o baixos en sucre afegit. Abans menjàvem sucre i coses que engreixen. Jo crec que això d’estar prim és una moda ja que abans la gent que tenia més diners estava grassa, i potser avui és al contrari: les persones més humils estan més grasses.

Als pobles era costum dur un barret d’ala ampla de palla, que va ser molt utilitzat pels pagesos. Ara lo de cobrir el cap es continua fent, sobretot amb gorres esportives. Molta gent se les posa al revés. Aquestes gorres duen publicitat de cotxes, equips esportius... i formen part de la vestimenta informal. Avui la gent és més pràctica i la moda de vestir és diferent, es venen pantalons trencats i els vesteixen a gust. La moda és així.

Abans les cases tenien uns penja-robes per a posar-hi els barrets. Alguns amos no dubtaven en posar-hi el nom a dins per evitar confusions. Els mags tenien el barret de copa, com un element clàssic del seu treball, d’allí era típic treure’n un conill. Inclús un dels formatges més famosos és el «Sombrero de copa», que naltrus compràvem quan anàvem a Andorra.Tots els exercits del món sempre s’han cobert el cap, forma part de la seva vestimenta i és l’acabat perfecte de qualsevol soldat uniformat. Capítol a part el mereixen els cascs, també utilitzats per treballadors de la construcció, pilots i esportistes.

Actualment a Tarragona ja no queden cases de barrets. Jo només recordo La Violeta, però n’hi van haver més, una al carrer de l’Hospital i l’altra a la Rambla. Casa de barrets també és el nom popular dels prostíbuls. Joan Amades explica que la rebotiga d’una barreteria de la plaça Reial de Barcelona funcionava com a prostíbul i que d’aquí vindria el nom ja que la clientela deia que anava a la casa de barrets, i no precisament a comprar-ne. A Tarragona hi ha hagut prostíbuls camuflats en forma de bar i en pisos. La casa de barrets més tradicional va ser Ca la Carola i d’altres més modernes com el bar Tortosa o La Riojana. A Ca la Carola, un delinqüent de Reus a qui li deien el Patacó es va enfrontar amb la policia i el van matar allí. La gent deia que les mateixes prostitutes el van delatar avisant la policia. Les cases de barrets vivien molt de la gent portuària, sobretot quan arribaven vaixells militars o d’altres que duien molt de temps a alta mar. Cada casa de barrets tenia un sistema per avisar si hi havia la policia dins, que podia ser una llumeta. La policia hi anava i identificava la gent i això no agradava ja que podien ser descoberts per la família, per això la gent amb més diners anava en pisos, que amb freqüència canviaven d’ubicació. Les prostitutes acostumaven a ser persones molt devotes, que portaven medalles, creus, marededéus, etc. Moltes de les cases de barrets eren a la Part d’Alta, prop de la Catedral. Això facilitava que un cop s’havia fet el pecat es podien anar a confessar. La beguda més popular en aquests ambients era la menta ja que es deia que tenia propietats afrodisíaques. Se la bevien sola o també amb llet. De la menta amb llet se’n deia una Persiana, pel color. També s’hi venia molt el Cuba libre o cubata, però el Cuba libre el feien malament ja que el feien amb ginebra (que en el món de la cocteleria es diu un RAF, en honor de la Royal Air Force) i en el Cuba Libre hi ha d’haver rom. Molta gent demanava el Cuba Libre amb ginebra, això podia voler dir dos coses, o que eren clients de cases de barrets o que senzillament els agradava el RAF, que no el Cuba Libre.

Vaig tenir de clienta una dona que tenia un «pis de barrets» a l’antiga avinguda de Colón, algun cop em va dir noms de clients il·lustres i eren molt coneguts. A ella li deien la madame i no era pas francesa. Ella venia a l’hora d’esmorzar a Casa Boada a buscar entrepans per a «les nenes» que deia. No estalviava cap ingredient en aquests entrepans i eren abundosos. Em deixava un paper amb una llista d’entrepans i els noms de les dones, i em deia l’hora en que passaria a buscar-los. La madame m’explicava que ella havia treballat en aquest sector i les havia passat magres i que ara que ella la mestressa no volia que les «nenes» ho passessin malament. També els hi feia el sermó perquè estalviessin ja que si no de velles no ho passarien gens bé. Em deia que «aquestes xiques tenen la sort que Déu les ha fet maques, però que això és com un jugador de futbol que al cap dels anys ja no val res». Algun cop em va comentar noms de clients. Penso ara en un ric empresari d’un poble proper a Tarragona. Per ètica no puc dir el nom, ni del client ni del poble. La madame em deia que era molt educat i portava bons regals, i també em va dir que ja sabia que jo no ho diria a ningú, ja que estar rere la barra d’un bar és com estar en un confessionari. Cal dir que aquest destacat client de la casa de barrets també era client de Casa Boada, però ell mai va sospitar que jo sabia que coneixia a la madame.

Temas

Comentarios

Lea También