Catalunya, a ritme de rèquiem

El Periódico ha publicat una enquesta del Gesop on s’anuncia el descens de l’independentisme. Sí, és així. Fa temps que les rodes van començar a prendre formes quadrades i la cosa no avança tal com pressuposava l’èxit del #9n2014. Catalunya fa un temps que camina a ritme de rèquiem. I amb la roba de dol ben planxada.

Hi ha tres grans factors que han catapultat aquesta situació. En primer lloc, el desgast intrínsec d’un procés feixuc i construït principalment per una societat civil no avesada a fer-se càrrec de moviments d’aquestes magnituds. Això de ser independents sense repartir bufetades és molt més difícil del que sembla, i mantenir les falçs en alt durant tant de temps és inassumible. Malgrat el poderós múscul mostrat fins ara, la fallida física, mental, era qüestió de temps.

En segon lloc, l’esperpèntica dilació de l’obligat pacte polític. Tant CiU com ERC havien d’assumir el relleu del teixit popular per mantenir el procés calent, però els seus sospitosos retrets mutus via Twitter o qualsevol micròfon obert ens van recordar allò que vam descobrir fa massa temps: l’atracció dels partits pel poder és tan alta que les seves decisions amaguen un partidisme (in)dissimulat que ha convertit l’estament polític en un cos fosc i tèrbol. Sodomites permanents de corbata i vestit. Si hi havia un moment per demostrar que la diplomàcia estava al servei dels ciutadans, era aquest. I tampoc no van aconseguir-ho.

En tercer lloc, el deteriorament que ha sofert Convergència de forma paral·lela al judici de Jordi Pujol. Des de la confessió del pare, Artur Mas únicament ha desprès paraules de tristesa i decepció en una mostra de tèbia condescendència molt allunyada d’una societat especialment sensible a l’abús de poder i la corrupció. Després de la sorpresa, calia fermesa, i l’actitud de vella indignada dels convergents a la Comissió d’Investigació alimenten la idea que rere les paraules de transparència no hi ha cap realitat. Per què, doncs, han de ser més creïbles els arguments a favor de la independència? Ha faltat molta coherència.

Sigui com sigui, l’enquesta d’El Periódico coincideix en un context allunyat de qualsevol escenari borbollejant a nivell nacional i l’independentisme requereix un horitzó nítid per reprendre l’avenç. L’ase català també s’aturava si la pastanaga era massa lluny i la distància cronològica respecte al 9N i el 27S ha fet tocar fons l’ímpetu separatista. Ara bé, aquesta història ja es va viure durant el botifarrèndum i tots sabem com va acabar. Que tothom es guardi els titulars.