Catalunya ferida o la necessitat de recuperar el vell esperit de la unitat

La detenció del president Carles Puigdemont, l’empresonament de bona part del seu Govern i els cinc mesos de presó dels líders de l’ANC i d’Òmnium, desperten un sentiment d’indignació que transcendeix en molt als independentistes convençuts. Tal com va passar amb la repressió contra el referèndum de l’1d’octubre. Una part molt significativa de la ciutadania percep l’acció dels poders de l’Estat com un intent d’humiliar el sentiment d’identitat nacional que comparteixen milions de catalans.

És veritat que l’independentisme, amb el Govern al capdavant, ha menystingut les lleis, que ha comès una llarga cadena d’errors. El major d’ells, desafiar l’Estat de forma unilateral sense tenir el suport d’una majoria social incontestable. Però la duresa i desproporció exercida pels poders de l’Estat poden haver configurat un ampli consens al voltant de la demanda d’alliberament dels presos i de respecte per unes idees legítimes. És el resultat de la decisió d’abordar un problema polític amb els únics arguments de la llei i la força. És, com denuncien molts juristes, el desenllaç de retorçar els procediments legals per banda, un cop més, del Govern del Partit Popular.

L’autoritarisme latent que mai ha abandonat a aquest país hauria de ser una preocupació per als demòcrates espanyols

Una majoria social a Catalunya s’enfronta al repte que ja ha viscut en altres èpoques històriques. La necessitat de configurar un ampli front comú en defensa de la dignitat. Per això és imprescindible que l’independentisme reconegui els seus errors i recuperi les aliances que va rebutjar durant els anys de la gran ficció. Que sumi, en lloc de restar i excloure. Que deixi d’embarcar a tota la ciutadania sense un mandat democràtic. Perquè els partits independentistes no van guanyar en vot popular els plebiscits en què van intentar convertir les dues últimes eleccions. Ni, malauradament, l’1-O va ser un referèndum amb garanties. L’independentisme necessita emprendre un viatge en el temps i recuperar l’esperit d’aquelles velles reivindicacions unitàries («llibertat, amnistia i estatut d’autonomia») que es proclamaven al final de la dictadura franquista.

Mai havíem d’haver arribat fins aquí. La història situarà a cadascú al seu lloc. Fixarà la responsabilitat dels que van iniciar un procés polític d’aquesta magnitud sense avaluar ni explicar els riscos. Sense pensar en el silenci d’Europa o la fugida d’empreses. 

Una part de la ciutadania percep l’acció dels poders de l’Estat com un intent d’humiliar la identitat nacional 

La història explicarà, possiblement, com, de nou, dos nacionalismes es retroalimenten en una escalada de despropòsits. I, per sobre de tot, posarà al seu lloc a Mariano Rajoy, al seu entorn polític i mediàtic, que van desbaratar sistemàticament totes les oportunitats de diàleg, totes les iniciatives per culminar l’encaix de Catalunya a Espanya que es va tancar en fals en la Transició. Amb la recollida de signatures contra l’Estatut, Rajoy va iniciar el camí que ens ha portat fins aquí. Va buscar el conflicte a Catalunya per consolidar l’hegemonia política a Espanya. I ha provocat el desastre.

Frustrar qualsevol aspiració
Dotze anys després d’aquelles firmes, el Partit Popular considera que ara té l’excusa perfecta no només per derrotar a l’independentisme, sinó per frustrar qualsevol aspiració de Catalunya. I en aquest somni, compta amb la complicitat de Ciutadans, que va néixer, precisament, com un instrument polític contra el catalanisme. Però la regressió de les llibertats que treu el cap a l’horitzó no afecta només a Catalunya. L’autoritarisme latent que mai ha abandonat a aquest país hauria de ser, també, una preocupació de primer ordre per a tots els demòcrates espanyols.

El que va passar l’1 d’octubre, la presó dels líders de l’independentisme i la construcció d’un fals relat de violència demostren que els poders de l’Estat estan disposats a creuar tots els límits per infligir un sentiment d’humiliació i derrota entre l’independentisme. 

El gran error, l’immens error, és no voler veure que aquesta percepció s’estén molt més enllà del projecte sobiranista. Perquè afecta valors i principis compartits d’una forma molt més plural i transversal a Catalunya. L’independentisme té l’ocasió ara d’aglutinar aquest sentiment. I no ser, de nou, excloent. Aquesta és avui la seva gran responsabilitat.