Catalunya, un problema d'Europa

H o sento pels abrandats d’una i altra banda que avui esperaven sortir al carrer amb tota la trompeteria. Per una vegada Puigdemont ha tirat pel camí de la prudència i de la responsabilitat i ha defugit una proclama explícita de la independència unilateral. És comprensible que tots els lluitadors aflamats esperaven celebrar avui un dia històric, però si, com diuen, la lluita per les llibertats de Catalunya fa tres-cents anys que dura, no vindrà ara d’uns mesos. Tanmateix, si Puigdemont vol enllestir el seu objectiu polític de la independència de Catalunya no entenc que en el seu discurs d’ahir al Parlament proclamés que el cas, «lluny de ser un problema espanyol, és un afer europeu». I per acabar d’escampar el pànic, el president amolla que «estem vivint uns moments excepcionals de dimensió històrica.
Com si no hi hagués prouta feina a pair la independència de Catalunya, Puigdemont avisa que després vindran Flandes. el Veneto, la Lombardia, Sicília, Còrsega, el Tirol, Cerdenya, la Bretanya, les Illes Feroe, la Vall d’Aosta, Gal·les i una altra vegada Escòcia. Efectivament és un problema d’Europa i no només d’Espanya. De les paraules de Puigdemont podem deduir que la independència de Catalunya obrirà el camí al final de l’Europa dels Estats i encetarà el naixement de l’Europa de les Regions. L’ Estat, com a fórmula d’organització, és massa petit per resoldre els problemes grans, i massa gran per solucionar els problemes petits. Redeu Puigdemont, quin merder que has format!