Catalunya, una manta que ho tapa totla campanya no parla de sanitat o pensions; busca la por

Som el bell mig de la campanya electoral i no es nota el canvi perquè els partits d’aquest estat, ocupin o no tasques de govern, viuen eternament instal·lats en la dèria de no perdre o esgarrapar uns quants vots. L’únic que interessa, pel que queda comprovat de manera empírica, són les enquestes de cada instant i aspirar al poder per a instal·lar-se. Tampoc no sembla que hi hagi un bou tou de gent, milions de persones, a qui molesti tan peculiar situació. No hi ha projecte a curt, mitjà i llarg termini, però tant se val el drama. Prescindeixen de qualsevol consideració, des de la veritat objectiva a allò que hom coneixia per valors. Aquests darrers dies n’hem sentit de l’alçada d’un campanar, proclames d’una misèria intel·lectual i moral que fa feredat. No parlen de sanitat, de pensions, del manteniment de l’estat del benestar o l’enfonsament de la classe mitjana, no. O de com combatre el deute gegantí. Només els ocupa una obsessió malaltissa anomenada Catalunya, manta capaç de tapar-ho tot. Fins a l’extrem que ningú ataqui un escàndol enorme, com les clavegueres de l’estat o els diners públics destinats a la destrucció de l’adversari polític per vies escabroses i clarament delictives. O la corrupció sistèmica, que s’emporta un bon bocí del PIB. La contemplació del panorama ofereix posicionaments realment esfereïdors pel que comporten d’intransigència, d’intolerància, d’incapacitat per mostrar la mínima empatia o traslladar la possibilitat de diàleg per sortir de l’atzucac, tal com correspon en democràcia. Parlant i negociant, que no hauria de resultar tan difícil.

La contemplació del panorama ofereix posicionaments esfereïdors pel que comporten d’intransigència

En canvi, per desgràcia general, només sents amenaces i visions de la realitat absolutament esbiaixades. No importa destruir si es creu que comportarà benefici propi. Com deien de les guerres, la primera derrotada és la veritat. I així, et trobes un president del govern que empra l’energia en desmarcar-se de l’acusació major, cap altra que ser ostatge de l’independentisme. O un ex que et parla, en el seu to apocalíptic habitual, de les nefastes lliçons del 34 com si fossin guia d’actuació actual i estableix odioses analogies amb els Balcans i la neteja ètnica que es proposa, segons el seu deliri, en aquest territori. Candidats fatxendes, carregats de mala fe, que recomanen la contractació de bons advocats a professionals que voldrien purgats i a la garjola. Aquesta exhibició de baixes passions no comporta res de bo, òbviament, però aconsegueix vots, segons les seus estrategs, finalitat que ens hauria de posar els pèls de punta. Ja ho diu Steve Bannon, artífex intel·lectual de la revifada de l’extrema dreta arreu, la gent només vota en aquest segle XXI per passió o per por. Els arguments, els programes electorals, les gestions aplaudides o refusades formen part del pretèrit, són pur anacronisme. 

Aquesta exhibició de baixes passions no comporta res de bo, òbviament, però aconsegueix vots, segons els seus estrategs

Hi ha qui s’omple la boca de fal·làcies per deshumanitzar el contrari, per fer-lo culpable de les set plagues d’Egipte i ens assegura que vam votar aquesta forma d’Estat o ens anima a imaginar que som assassinats pel terrorisme. Intolerants extrems que aprofiten la plataforma de mitjans inconscients per demostrar el seu desig de tornar-nos a les catacumbes amb discursos delirants. Hom diria que donen alguns territoris de la pell de brau per perduts i en conseqüència, prefereixen atiar les vísceres d’altres, emprades per la confrontació sense que es rebel·lin, sense exigir cap fred i política en majúscules, que és del que es tractaria. Un panorama realment desolador, coherent amb un estat anèmic, sense voluntat expressada de corregir errades per tornar a un senderi correcte, propi de democràcia occidental avançada. Sense gaire espai per a l’esperança perquè la campanya electoral s’ha tornat eterna, contínua, demagògica, buida i els votants semblen resignats a la contemplació de tan funest panorama. Podrien corregir-ho, sí, però no prenen la iniciativa ni exigeixen canvi de rumb als responsables d’aquest continu desori. Els assenyats han abandonat tota esperança. Altres, uns quants, ja han desconnectat mentalment d’aquest trist marc d’actuació.

* Frederic Porta ha estat periodista a diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent.