Catequesi d´estiu a TV3

La incorporació a l’Església, des de l’època dels primers cristians, es fa a través del baptisme. En les primeres comunitats cristianes, quan un adult manifestava el desig de ser batejat, havia de passar per un procés de catecumenat que comprenia quatre etapes. La primera la denominaven «kerigma» que era una instrucció –«catequesi»– per a pagans que desconeixien els fonaments de la fe. La segona, que durava tres anys, es coneixia pròpiament com a catecumenat, i en ella l’iniciat podia assistir a la primera part de la missa però no a l’eucaristia. En la tercera, els candidats eren presentats davant l’assemblea i passaven a formar-se en la doctrina a la vegada que trencaven definitivament amb els costums pagans. El procés concloïa amb la «mistatogia» que comportava un aprofundiment en el missatge evangèlic per educar la fe.

Aquesta litúrgia amb el temps ha quedat reduïda a la catequesi que precedeix els sagraments de la comunió, de la confirmació i, àdhuc, del matrimoni. Catequitzar vol dir preparar –instruir– per a la maduresa, cada nova etapa implica un compromís amb la fe que va de bracet amb el procés de creixement interior del creient.

La televisió pública del país –TV3–, «la nostra», ha aprofitat l’estiu, a les portes de les eleccions autonòmiques, per evidenciar els dos principis que estan en el seu ADN professional: la neutralitat i la pluralitat. Ambdós flairen tothora en els informatius i en la graella de programació. I ho fa utilitzant la catequètica patrimonial d’una confessió religiosa a la qual, emparant-se en la laïcitat, sovint dilueix en estereotips propis d’ideologies vuitcentistes.

Els dilluns és el dia escollit per remoure les emocions pàtries. Fa quinze dies, en horari de màxima audiència, es va programar una entrevista amb el Sr. Oriol Junqueras, en la seva condició de cap de l’oposició. Les preguntes eren més pròpies per a qui exerceix de conseller que per a qui ha de fiscalitzar el govern. Darrere un capítol de la sèrie de John Adams, uns dels herois de la independència dels Estats Units. Òbviament una casualitat pròpia de la letargia estiuenca. Fase de «kerigma» i de catecumenat.

Aquesta setmana ha reposat el programa 300, un repàs a la vida quotidiana dels catalans en els darrers tres-cents anys, que ha anat seguit, com no podia ser d’altra manera, d’un altre capítol del qui fou segon president dels EUA i pare de la pàtria. La «mistatogia» és més que evident.

I per a reblar-ho, cada dia es repeteix la cantarella de la cançó de l’estiu, que té una tornada força significativa –«junts!»–, la qual queda ben explicitada en lletres damunt d’unes fresques imatges de ciutadans, majoritàriament nens, que gaudeixen feliços de les remullades caniculars. De ben segur que no hi ha cap intencionalitat política darrere de la tornada, ni tampoc cap relació amb una de les candidatures que opten al Parlament de Catalunya.

Arribarem al 27 de setembre amb la catequesi ben apresa. «La nostra» ens haurà preparat per trepitjar a la Terra Promesa i fer caure les muralles de Jericó. Esperem que en tot aquest trànsit no hàgim de cantar les absoltes al país.