Más de Opinion

Celebracions amb mascareta i hidroalcohol. Records de festa major i una reflexió

Dates en vermell. Demà, dia 22, Sant Maurici, a Espot; el 23, Santa Tecla, a Tarragona; el 24, la Mercè, a Barcelona; el 25, la Misericòrdia de Reus, i el 26, els Sants Metges de Sarral

ANTONI BATISTA

Whatsapp
ANTONI BATISTA

ANTONI BATISTA

Espot obre la setmana de més festes majors per metre quadrat de Catalunya, cinc dates per a sis sants. Espot és un dels pobles més bonics del nostre país, als cimalls del Pallars Sobirà on la terra toca el cel al Pui de Linya, i potser encara més, des de la quietud espiritual del parc d’Aigüestortes que s’emmiralla en el llac que Sant Maurici bateja en les seves pròpies aigües. Deu molt aquella contrada meravellosa al meu amic Carlos Isus Castellarnau, que ha estat alcalde d’Espot i és president del Consell Comarcal. Coneix el paisatge, diria, sense exagerar que pam a pam, l’ha carenat i l’ha esquiat amb la gosadia de baixar els Encantats esquiant, després d’ascendir-los a grampons, és clar. Estimar la terra és una garantia de fer bona política.

Santa Tecla és una festa major molt especial per a mi. Cada any m’hi portaven els avis. Després de l’ofici a la catedral, fèiem cap a la plaça de la Font entre castells, gegants i nans, i em plantaven davant l’Ajuntament per dir-me solemnement: «Veus aquelles dues medalles [August i Adrià] allà dalt? Doncs les va fer el teu besavi». El meu besavi, Antoni M. Puig, era imatger i ebenista, va debutar de ben jove fent petits encàrrecs domèstics per la comarca, i culminaria la seva carrera treballant per als Güell, que procedien de la Torre. La seva petja escultòrica a la façana de la casa gran, tanmateix, no consta enlloc, però m’estranya que fos una llegenda per la seguretat amb què les seves filles ho contaven: la meva àvia Pepita i la seva germana, que es deia Cinta perquè la va batejar en Verdaguer, amic del besavi, i li va posar el seu nom... I es va recordar de Tarragona al cant II de l’Atlàntida, els primers versos que vaig sentir declamats:

«S’embranca, i prompte, en veure’l passar Tarraco antiga, tanca el vell mur que els ciclops li daren per cinyell»...

És atribuïble a la Providència que l’endemà de la festa major de Tarragona ho sigui la de Barcelona. Com que Pasqual Maragall sempre admetia idees innovadores, quan no les perpetrava ell mateix inventant la «maragallada», se li agraeix el piromusical de Montjuïc, castell de focs sota el castell de veritat, amb banda sonora de variada procedència, clàssica i popular. Em va convidar a l’estrena. Quan em va preguntar què m’havia semblat, em va sortir: «una reedició de La música per als reials focs artificials de Händel». Enguany i un any més, haurem d’apel·lar a la gràcia penitenciaria de la Mercè que amnistiïn els presos polítics. L’endemà és la Misericòrdia, versió religiosa de la generositat, festa a Reus i onomàstica de les Coia. També hi fèiem cap, perquè el besavi tenia relació amb en Gaudí, que li va encarregar peces de marqueteria del Capricho, de la família del marquès de Comillas.

Reconsiderar el concepte de festa seria un exercici de respecte i de responsabilitat

Sarral no fa la festa gran pels Sants Metges, víctimes dels pogroms de Dioclecià i als quals la tradició catòlica atribueix el primer trasplantament de la història, però els venera com a protectors de la vila en una ermita al defora. Els pogroms anarquistes de 1936 la van destruir, però per la tossuda creativitat de mossèn Anton Morell i Jansà, i els donatius del poble, va ser reconstruïda i inaugurada ara fa exactament cinquanta anys. L’ermita és d’arquitectura moderna molt interessant, del gran Josep Puig Torné, sarralenc universal, traspassat el 3 de juny d’enguany. Corona l’edifici la reixa de la vidriera de la portalada, decorada amb eines agrícoles, obra de Josep Grau Garriga.

Els vint-i-cinc anys que vaig fer d’organista d’estiu a Torredembarra, acompanyant els cants del pare, el rector era mossèn Anton, i ens convidava tota la família a una costellada memorable a l’ermita de Sarral, on ell era estimat de tothom. En acabat de dinar, anàvem a la font a beure aigua fresca amb anissos i esperar la benigna Marinada, el Garbí, que els mallorquins anomenen Embat i semblantment els bascos, Embata, quan entra a més força. Ara, a més d’un vent, és una joia literària gràcies a les enormes escriptures de Josep Pla i Lluís Foix.

Atesa l’experiència guaridora de Cosme i Damià a l’epidèmia de còlera de 1854, convindria invocar-los contra la pandèmia actual. Superem els trenta mil morts –la segona xifra d’Europa i sisena mundial en la proporció de víctimes per nombre d’habitants– i els sis-cents mil contagis, dades esfereïdores més que prou per declarar dols oficials fins al dia en què la malura escampi.

S’entén que els motius econòmics i socials mantinguin les celebracions a mig gas, posant-les-hi mascareta i desinfectant-les amb gel hidroalcohòlic. Però reconsiderar el concepte de festa seria un exercici de respecte i de responsabilitat. Una sentida alerta contra la banalització, deguda en part a un periodisme que ha dimitit d’explicar la gravetat del drama humà, abonant-se a l’estratègia del poder de camuflar-lo en la ingràvida fredor de les estadístiques.

* Periodista. Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘Clandestins’ és el seu últim títol.

Temas

Comentarios

Lea También