Celebrant Sant Ramon Nonat

Un dels bolos d’aquest estiu de Quim Masferrer va ser el de la festa major dels Garidells (Alt Camp), on va presentar el seu espectacle Bona gent, amb els espectadors com a protagonistes.

Una de les conclusions que va extreure l’actor és que el 90% dels homes d’aquest poble es diuen Josep. Aquesta situació del petit poble de l’Alt Camp no és pas cap casualitat, sinó reflex general de dècades enrere, quan la dispersió i varietat de noms era molt menor, amb domini dels tradicionals.

Hi ha un refrany molt popular que ho certifica: «De Joans, Joseps i ases, n’hi ha per totes les cases», en referència a la predilecció per aquestes denominacions en èpoques en què la feina agrícola es feia amb força animal.

La casualitat ha volgut que aquest article es publiqui el 31 d’agost, quan a les comarques de Lleida és un dia especial: Sant Ramon, un nom també amb molta implantació i tradició, a l’altura dels Joseps i Joans.

De fet, he de precisar que és Sant Ramon Nonat, ja que la cosa és bastant més complexa. El lloc de veneració és a la Segarra, on s’alça el monestir de Sant Ramon, que també dona nom al municipi.

Segons la llegenda, el santuari es va alçar en el lloc on una mula cega que transportava les despulles de sant Ramon Nonat, sortint del castell de Cardona, va caure morta després de donar tres tombs.

L’indret, amb un majestuós edifici barroc conegut com l’Escorial de la Segarra, és una bona destinació de turisme religiós, ja que es manté intacte el culte a cura de l’orde dels mercedaris.

La tradició fa que també famílies amb dificultats de descendència hi acudeixin, en ser el patró de les embarassades, de les llevadores i dels parts. I és que el nom de sant Ramon Nonat respon al fet que va ser extret del cos de la seva mare morta el dia anterior, amb una daga de caçador com si fos una cesària d’avui en dia.

A les comarques de Tarragona també hi ha certa presència de Sant Ramon, tot i que ja hem d’advertir que abunden més les referències a Sant Ramon de Penyafort per raons de proximitat amb el Penedès.

El patró dels advocats i que celebra la seva festa el 7 de gener, va néixer al castell de Penyafort, situat a Margarida i els Monjos i avui també porta d’entrada del parc del Foix, mereixedor d’una bona excursió per combinar patrimoni artístic i natural. A casa guardo des de fa molts anys un article que em va lliurar el savi Ramon Marrugat en una de les visites a la Llibreria La Rambla, malauradament desapareguda.

El conegut llibreter i també erudit filòleg havia escrit un text arran d’una polèmica a Vilafranca del Penedès per canviar el nom del carrer de Sant Ramon pel de Sant Raimon.

Després de recordar que el nom de Ramon ja apareix a partir del segle XII a la llengua catalana amb una forta tradició bàsicament a Catalunya, conclou que s’ha tendit erròniament a voler distingir, com ha fet la llengua castellana, sant Ramon Nonat, associat al nom de Ramon, de sant Ramon de Penyafort, que ha derivat en Raimundo i aquí en Raimon.

Des d’inicis del segle XX, el Pla de Santa Maria dedica la seva església romànica a Sant Ramon de Penyafort. Només contemplar-la des de fora ja és un espectacle, en consonància amb tot el Cister, com la seva gran rosassa molt similar a la de Santes Creus, la portalada amb vuit columnes per banda i el més d’un centenar de mènsules que rodeja la façana.

També dedicada a Sant Ramon de Penyafort és l’ermita de Mont-roig del Camp, per la qual Joan Miró tenia una especial predilecció fins a dedicar-li un quadre. I és que la petita nau cúbica sobre el paratge de l’ermita de la Mare de Déu de la Roca és realment espectacular. De fet, on més trobem presència de Sant Ramon és mitjançant les ermites, com la del Catllar i Constantí, per posar dos exemples, també de Penyafort.

La presència més limitada de Sant Ramon Nonat es localitza curiosament en esglésies modernes, com a Coma-ruga, construïda arran de l’expansió del barri del Vendrell, i la de Salou, on les línies rectes i superfícies planes del seu temple contrasten amb les tradicionals de Santa Maria del Mar.