Cendres a preu d’or: El valor simbòlic d’un gest

Confesso que en matèria d’art, i sense rebutjar de manera taxativa cap opció per moderna, radical i trencadora que sigui, m’agrada més allò que puc penjar en una paret de casa o posar-ho en algun racó des d’on pugui ser gaudit en tota la seva plenitud, però també he de dir sense cap rubor ni vergonya que no em faria res promoure a tort i a dret una subscripció popular que m’ajudés a reunir 200.000 euros, comprar el ninot del rei Felipe VI que es mostra a la galeria Prometeo Ida Pisani de la Fira Arco de Madrid, cremar-lo de manera pública abans d’un any i gaudir de la calavera que s’amaga al seu interior com una mena de Hamlet de fortes arrels republicanes.

Trobo sincerament que aquesta, l’aportació popular (200.000 persones donant un euro, 400.000 posant 50 cèntims, etc.) amb una participació com més massiva millor, seria el millor colofó a la història de la peça creada per Santiago Sierra. Millor que un comprador únic, una munió de súbdits forçats que converteixin en cendres la idea d’una institució corrupta, ancorada en la nit del temps i que no aporta absolutament res ni al present ni al futur de la nostra societat. I que la cendra, a més, fos el símbol de la victòria del poble contra les imposicions de dictadors tronats i criminals que perpetuen el seu llegat a l’empara d’una falsa democràcia amb peus de fang. 

Però ara tampoc no us penseu que Sierra ha descobert la sopa d’all i que això de cremar art és un invent rabiosament contemporani. I no cal anar gaire lluny, a Montblanc, l’artista Maties Palau Ferré, condemnat pel Tribunal Suprem el 16 maig de 1974, va pintar 42,2 metres quadrats d’olis per tal de rescindir un contracte lleoní i enganyós amb un marxant d’art de Reus, i va decidir cremar la seva obra com una mena de crit suprem de llibertat. Aquest gest va tenir una gran repercussió mediàtica arreu del món i fins i tot alguns museus dels Estats Units van exposar les cendres dels quadres de Palau com a símbol de la dignitat artística. 

Vaig tenir la sort d’establir una bona amistat amb Maties Palau Ferré, que va morir a Montblanc, víctima d’un atac de cor, el dia 1 de gener de l’any 2000, i això em va permetre acostar-me d’una manera més planera i personal a un dels grans artistes contemporanis de casa nostra. Deixeble de Picasso, la seva obra va ser sempre més valorada a l’estranger que aquí i, paradoxalment, aquesta fama mai no li va pujar al cap. 

Senzill, afable, bon conversador, un punt esquerp però càlid de tracte, crec sincerament que és un dels grans revolucionaris de l’art de casa nostra. Un cop superat el trauma vital de la sentència, va decidir no pintar més a oli i, a partir d’aquell moment, va emprar una personalíssima barreja de tintes xineses que proporcionava a la seva obra una lluïssor i un impacte absolutament magnètics. De fet, gosaria a dir que és del tot impossible haver vist alguna vegada un Palau Ferré i no ser capaç de reconèixer el seu estil per sempre, i això, si parlem d’un artista, és dir molt i ell, tot i ser una persona modesta i gens pagada d’ella mateixa, també reconeixia el valor del seu estil inconfusible. Preguntat per quina frase li agradaria que figurés a la seva làpida, va dir que només Palau Ferré, que si hi haguessin d’afegir alguna cosa més, seria un fracàs per part seva. 

Li agradava explicar que, mentre va viure a París va establir amistat amb Farah Diba, la jove que anys més tard es convertiria en la tercera esposa de Mohammad Resa Palevi i en l’última reina i única Shahbanou de l’Iran, però també parlar del seu art, de la poderosa força de les línies, de l’impacte visual dels colors purs, de la captivadora sinuositat de les seves ceràmiques i, sobretot, de la seva voluntat de crear un món més just i de la seva intenció de mantenir un compromís amb la pau, la democràcia plena i l’esperança en un món millor, els valors fonamentals que van guiar la seva vida i la seva obra durant l’última etapa de la seva vida. 

EI si aquestes línies serveixen per a alguna cosa, m’agradaria fer-vos la recomanació de visitar la Fundació i el Museu que porten el seu nom i que ocupen la casa pairal de l’artista, al número 17 del carrer de River de Montblanc, i acostar-vos en primera persona a una de les personalitats més singulars, atractives i fascinants del segle XX, la de Maties Palau Ferré.

Jordi Cervera ha publicat més de 50 llibres de poesia, assaig i narrativa, i ha guanyat diversos premis entre els quals destaca l’Edebé de literatura juvenil. Li agrada el Trinaranjus i llegir a l’ombra fresca d’una morera.