Censura. Així s’ha de qualificar el que ha passat a ARCO amb l’obra de Santiago Sierra

La Venus de Milo, una de les escultures més representatives de l’antiga Grècia, exposada al Louvre de París i a qui molts crítics d’art relacionen amb la deessa romana de l’amor i la bellesa, està gelosa. 

I és que el passat mes de desembre Facebook va suprimir la reproducció d’una fotografia de la Venus de Willendorf, una escultura de l’edat de pedra amb uns 25.000 anys d’antiguitat, símbol de la fertilitat, diuen els entesos, allotjada al Museu d’Història Natural de Viena. La imatge formava part d’un treball realitzat per Laura Ghianda, una autoanomenada «artivista» que va penjar-la a la seva pàgina. I la xarxa social de Marc Zuckerberg la va prohibir per inapropiada. No és el primer cop que succeeix quelcom similar, obsessionat com està aquest senyor, carregat de duros, amb els mugrons. 
El que s’ha aconseguit amb aquesta decisió és que una estatueta més aviat desconeguda, almenys per a mi, tallada en pedra calcària, atenció a la dada, de 10 centímetres d’alçada, mig pam, adquireixi més rellevància informativa que els 200 de la famosa i reconeguda Venus de Milo. Però no només això. Amb aquest fet es torna a posar de manifest, sobretot, i això és el preocupant, la facilitat amb què darrerament la censura campa per casa nostra sense demanar permís a ningú.

Respondre a la crítica amb la censura és covard, autoritari i dictatorial

O no és un acte de censura el que va passar fa uns dies a Madrid quan la direcció d’IFEMA va ordenar treure de la fira internacional d’art contemporani, ARCO, l’ obra Presos políticos en la España contemporánea, de Santiago Sierra, en la qual es retraten de manera pixelada empresonats entre els quals hi ha Oriol Junqueras, Jordi Sànchez o Jordi Cuixart?

La millor manera de donar publicitat a una obra artística és censurar-la

Podríem discutir el temps que calgués respecte de si l’aplicació de la presó preventiva als líders d’Esquerra Republicana, ANC i Òmnium i els altres implicats en l’anomenat «procés» és idònia o no. Però el que ha passat al certamen artístic de Madrid no hauria de tenir res a veure ni amb consideracions polítiques ni judicials que prou de corcó ens porten a tots plegats. El que aquí es discuteix és, ras i curt, si es poden posar traves a la creació artística. Si la resposta a aquest plantejament fos afirmativa, el que estaria en perill seria la llibertat d’expressió i, en conseqüència, la pròpia democràcia. 

Viure en un món respectuós amb la diferència, autocrític i obert té el perill que aparegui algú, et posi davant el mirall i et descobreixi de cop les contradiccions que ens envaeixen a tots. És el preu, mínim en el cas que ens ocupa, tot sigui dit, que hem de pagar per formar part d’una societat en llibertat. I no respondre a la crítica amb arguments sinó amb la censura, a banda de covard, autoritari i dictatorial, és tant com fer el joc als qui enyoren una vida uniformada, acrítica i tancada en la qual qualsevol signe de dissidència és escapçada de soca-rel.

Però com que la millor manera de donar publicitat a una obra artística és censurar-la, ara qui més qui menys ja sap que el treball de Sierra existeix i es podrà veure a partir de demà al Museu de Lleida per viatjar després al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. 

El treball ha estat comprat per Tatxo Benet i no m’estranyaria que si els censors segueixen entestats a perseguir-la, al final acabi tenint més ressò, almenys al nostre país, que la Venus de Willendorf i la de Milo. Si aquestes dues belleses esculturals tinguessin vida i sentiments, potser preferirien que les tornessin a enterrar sota terra per por que a algun il·luminat se li acudís mutilar-les o raptar-les o revendre-les i fer negoci amb l’únic objectiu, només faltaria, d’ajudar a la salut moral de la humanitat. I si els anònims autors, un amb 25.000 anys de mort a les espatlles i l’altre amb més de 2.000, apareguessin, pensarien que el món en lloc de tirar endavant, va enrere.

 

* Periodista. Nascut a Alcover, Girona ha estat sempre vinculat a la SER. Va començar el 1983 a Ràdio Reus on va ser redactor, cap dels serveis informatius i director. Des de llavors ha ocupat diversos càrrecs de responsabilitat a Radio Barcelona, PRISA Radio i la SER a Catalunya, de la qual ha estat director des de 2012 fins aquest any.