Cent anys de mallots grocs. El Tour de France, la televisió i la migdiada

El Tour de France 2019 va presentar-se commemorant el centenari del mallot groc que identifica el líder. Eddy Merckx, Bernard Hinault i Miguel Induráin, plusmarquistes de cinc edicions, van apadrinar aquesta història, en què faltava Jacques Anquetil (1934-1987). Magnífics representants d’un esport en què l’home lluita contra els seus límits, desafiant la seva capacitat psíquica i la seva força física. Un esport bellíssim.

Abans de les retransmissions de televisió, les curses de bicicletes eren d’una visualització tan escadussera que s’enllestia en un tres i no res: anaves a veure «passar» la volta i tal com venia s’esfumava. Gairebé un simulacre de ‘tramp d’œil’, dit a la francesa per estar en sintonia amb el tema, el ‘tranpantojo’ castellà i també en assumit barbarisme nostrat, major que el tan de moda ‘cumpleanys’, perquè ningú, absolutament ningú, diu ‘enganyatall’. Però el 1958, la tele ens comença a ensenyar a gaudir de l’espectacle de –no podem deixar el francès– «le grande boucle». L’any següent, un espanyol, Federico Martín Bahamontes, ‘el Àguila de Toledo’, puja al graó més alt del podi de París i multiplica els afeccionats i els practicants.

Els corredors espanyols de l’època eren sobretot escaladors. A Bahamontes el va succeir Julio Jiménez, ‘el Relojero de Ávila’, pocs del gremi s’escapen del renom. Tenia el Tour de 1967 a les mans dels seus peus, se’l jugava en un ascens que esdevindria mític al Puy de Dôme, un ‘hors catégorie’. El Relojero era favorit absolut, el precedien memorables ascensos als Alps i els Pirineus més elevats, i els seus ‘démarrages’ intensos no hi havia roda adversària que els pogués seguir. Però el seu rival, Roger Pingeon, es va trobar amb un gregari de luxe que el va estirar cap amunt, Raymond Poulidor, el ‘Poupou’ també mític però en aquest cas per la passiva injusta de no haver guanyat mai. 

Aquella etapa va ser televisivament una ‘chef d’œuvre’, una obra mestra. En acabat, la tecnologia audiovisual es va anar perfeccionant, les càmeres pujaven a motos i volaven amb helicòpter, i s’instal·laven micros als cotxes dels directors d’equip que, especialment en ràdio, et posaven a dintre de casa la tensió emocional. Ningú com José María García ha fet millor les retransmissions radiofòniques de ciclisme, amb el nostre col·lega José Manuel Oliván, per fortuna ben actiu a Radio Marca de Barcelona, d’enviat a cobrir les escapades: «Adelante José Manuel Oliván, caaaaaaaaaabeza de carreraaaaaaa». Pic agut a l’oscil·loscopi. 

Des de l’any 2000, anem pels ‘Vingt ans après’ d’Alexandre Dumas, Carlos de Andrés comenta el Tour per a RTVE. Amb Perico Delgado, guanyador de 1988, i algun convidat segons les etapes, generalment un ciclista. Les retransmissions s’han allargat, duren ja el que dura una etapa, que surt en el canal esportiu i arriba a meta per la primera cadena. Tantes hores i una conversa esgotada en ella mateixa per la proporcionalitat inversa entre la manca de tema i l’excés de temps, s’han prestat als acudits de banda sonora de les millors migdiades.

És cert que un so de fons acotxa un bon dormir –d’aquí les cançons de bressol o els comptadors d’ovelles–, però davant de la hiperèmia digestiva a l’estómac i la lleugera hipòxia al cervell, qualsevol rum-rum és accessori i la tele dona per altres hipnòtics, com ara els canals de notícies que toquen quarts i hores amb el mateix sumari, o l’enèsima reposició d’estiu d’una sèrie d’aquelles que s’arrosseguen feixugament per les graelles en un dia de la marmota audiovisual. 

Carlos de Andrés sap molt de ciclisme, i òbviament també en Delgado, no se’ls ha d’endossar a ells la somnolència induïda, sinó al format. Una manera de fer més interessants les retransmissions del Tour seria aprofitar la volta per cultures i paisatges, que ara, amb el concurs dels drons, obre horitzons i plans. Vaig trobar desafortunat que les vistes aèries meravelloses de la catedral de Reims i les vinyes del Champagne –els passats dies 8 i 9– no donessin més que unes línies de Viquipèdia com un parèntesi entre les reiteratives especulacions que suplanten la informació simplement perquè la notícia s’ha esgotat en ella mateixa.

Una veu cultural autoritzada per cada etapa, en to divulgatiu i amè, incrementaria l’interès i aprofitaria la màxima audiència per a fer pedagogia. Si haurien explicat que allà on es va bastir el gòtic del segle XIII s’hi va batejar Clodoveu, pare dels merovingis i de totes les francofílies, com va anar la Gran Guerra a través de la recreació museística de les trinxeres o l’evolució del xampany des de Dom Perignon als nostres dies, estic segur que, si més no jo, no m’hauria quedat clapat a la ‘chaise longe’, ‘a la recherche du temps perdu’.

* Periodista. Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘Clandestins’ és el seu últim títol.