Cifuentes: El cas que pot canviar la història del PP

A Espanya la capacitat de tolerància davant la corrupció és molt alta. Desesperant. No té res a veure amb els índexs dels països més avançats d’Europa i s’acosta més als que regeixen en estats amb baixa qualitat democràtica.

Les raons són molt diverses. Algunes amb profundes arrels històriques com el caciquisme, la petjada del règim de Franco o el vell costum d’embolicar-se en banderes per tapar les vergonyes. Potser la societat espanyola en el seu conjunt no ha culminat la regeneració ètica imprescindible per considerar intolerables els comportaments d’alguns partits polítics.

Sigui pel que sigui, el cert és que les actuacions escandaloses dels polítics no tenen un càstig immediat a les urnes, com seria lògic en un país democràtic. O els partits que fins i tot han de canviar de nom a causa de la corrupció aconsegueixen una nova vida després de rebre el perdó dels seus votants.

Però sí que, afortunadament, es donen corrents de fons. Impulsades per episodis concrets que marquen ‘un abans i després’ en la història. Un d’aquests fets és el cas Cifuentes. La magnitud de l’afer està, en dimensions econòmiques, a anys llum de tots els escàndols que ha protagonitzat el Partit Popular.

Però té un ‘factor moral’ que, per fi, ha obert els ulls a molta gent immune davant l’espoli sistèmic dels diners públics per part del partit que governa Espanya.

Cal aïllar el cas. Conèixer fins a quin punt la Rey Juan Carlos va ser creada pel Partit Popular perquè fos un dels seus instruments de poder

Que a la presidenta de la Comunitat de Madrid li hagi ‘regalat’ un màster la Universitat Rey Juan Carlos té un impacte demolidor. Per què atempta contra una institució, la Universitat, que ha de vetllar pel valor de l’esforç, del mèrit, de l’equitat, de la cohesió social. De la igualtat d’oportunitats en enfront de l’exclusió.

De l’ascensor social pel qual les famílies humils se sacrifiquen, s’endeuten, perquè els seus fills puguin progressar. Tots aquests principis trontollen amb el cas Cifuentes. Representa una ofensa pels estudiants, pels seus pares, pels professors que fan de forma honesta la seva feina i hauria de ser-ho per tots els ciutadans.

Podria significar també una crisi de confiança envers la universitat. Per això és tan important aïllar el cas. Conèixer fins a quin punt la Universitat Rey Juan Carlos va ser creada pel Partit Popular amb la voluntat de convertir-la en un dels seus múltiples instruments de poder.

La nova universitat va respondre a l’obsessió de José María Aznar per disputar l’hegemonia intel·lectual que, segons ell, tenien la Carlos III o la Complutense. Per tant, no estem davant una irregularitat concreta comesa en un màster, sinó, una vegada més, del menyspreu a una institució, la universitat pública, que ha de ser de tots.

Fa 25 anys que sóc professor a una universitat i puc donar fe que la immensa majoria de professors i funcionaris no docents fan la seva tasca de forma excel·lent. Sovint amb unes condicions de precarietat que només es poden vèncer pel compromís amb la formació dels estudiants.

També he estat testimoni de l’esperança de diverses generacions en la universitat com a millor camí per créixer, com a persones i com a professionals. En la primera classe del curs, sempre els hi recordo que allí vénen a rebre coneixements tècnics per exercir l’ofici, però, el que és més important, a pensar de forma crítica i ha incorporat els principis ètics que posaran la seva professió al servei de la societat.

Doncs bé, tots aquests principis salten pels aires en el cas Cifuentes. Per això és tan indignant. Tan demolidor. És quan es veu d’una forma descarnada la manca d’ètica, entesa com a deontologia col·lectiva i no només com a moral individual. L’ètica que estableix un conjunt de requisits raonables i racionals en favor del bé comú, a partir dels valors i codis socials en una democràcia. L’ètica que, en definitiva, té l’objectiu pràctic d’establir si una actitud és socialment responsable.

El cas Cifuentes ha demostrat una vegada més que el Partit Popular no es comporta de forma ‘socialment responsable’. Ja ho sabíem, però aquesta vegada ha traspassat les últimes fronteres, la de valors bàsics com el de la meritocràcia o l’equitat. I ho ha fet en un dels seus últims refugis, la Universitat. Per això hi haurà un ‘abans i després’ del màster de Cristina Cifuentes.

 

Periodista. Rius és professor i autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’ i va ser degà del Col·legi de  Periodistes. Ha estat vinculat a Mestral, El Pati, El Periódico, TVE, La Vanguardia, Público i Eldiario.es