Ciutat de vius, ciutat de morts.O: La nosa que ens fa Tots Sants

D’uns anys ençà, la nostra societat, així, parlant a l’engròs, ha passat del tabú del sexe al tabú de la mort, com ja vaig explicar en un altre article en aquesta contraportada del Diari de Tarragona. 

En els nostres dies, sembla que un decés a la família provoqui més molèstia i destorb que no pas cap altra sentiment. Hem arribat al punt que el mort fa nosa i cal enllestir de pressa i corrents.

I la fredor del tanatori hi ajuda. Vet aquí un invent que, lluny de certa salubritat i funcionalitat (arguments que es poden rebatre fàcilment) ha allunyat més les persones a passar el dol necessari.

Tenir la persona finada a casa i en conseqüència viure tot el ritual adequat de la mort, era un pal·liatiu en superar la pèrdua. Actualment, encara que hi inclogui una cerimònia religiosa (en la qual, el capellà, en la majoria d’ocasions no coneix de res el finat) tot plegat és com un: «enterrem-lo de pressa, engeguem la tele per distreure’ns i cap a treballar de seguida, no fos cas...».

De ben segur moltes persones se senten ofeses o incòmodes en parlar d’aquestes temàtiques. Tanmateix, és «LA TEMÀTICA». Des que naixem, tret d’Henoc i del profeta Elies, tothom mor. És el gran tema de pràcticament totes les novel·les, poesies, pintures, sèries i pel·lícules de la humanitat. De la Ilíada a Harry Potter.

Avui un decés a la família sembla que  provoqui més molèstia i destorb que no pas cap altre sentiment

Malgrat tot, Barcelona, avui, roman buida. Des de dijous, corrues de vehicles han fugit de la ciutat per aprofitar tres dies seguits de festa. Pocs són els que per Tots Sants hauran anat a visitar els seus avantpassats a la tomba, cripta, nínxol o panteó.

Els altres, amb prou feines sí que menjaran quatre panellets, sense ni tan sols saber que formaven part de l’àpat funerari que se solia fer en aquests dies. De fet, aquesta setmana he pogut veure als supermercats gent enfollida comprant «panettones», postres típiques italianes de Nadal, simplement perquè és moda. Si no fos pel dia de festa, enutja molt una data assenyalada aquí al mig que ens parli de la mort.

Guies turístiques de París, Gènova o Milà, recomanen la visita als seus cementiris. Doncs jo us asseguro que paga la pena visitar els cementiris del Poblenou, Montjuïc o Sant Gervasi, si voleu veure veritables meravelles arquitectòniques o escultòriques.

A les ciutats dels morts hi ha més modernisme que a dins de la dels vius. Hi podem trobar joies de Clarassó, Gargallo, Fontserè, Domènech i Montaner, Clarà, Llimona, Leandre Albareda, Josep Vilaseca, Rossend Nobas (l’autor de la famosa estàtua a Rafel Casanova, protagonista cada 11 de setembre). 
Grans artistes que van fer monuments dedicats a la memòria i a l’eternitat. Tot plegat, fet en un temps en què els cementiris eren considerats alguna cosa més que un simple arxivador de difunts.

Pensar, ni que sigui un dia a l’any, en la mort és un exercici sa

Pensar, ni que sigui un dia l’any en la mort és un exercici sa. I sí, allò que veiem a les pel·lícules nord-americanes de la canalla anant a captar caramels i fent carbasses il·luminades, també es feia a casa nostra. Ho hem perdut i ens retorna mig desmanegat.

Se’n deien Fanalets de Tots Sants o Animetes i es ficaven a les entrades dels cementiris o a les portes de les cases. Es feien amb carbasses o carbassons ben grossos i deien que era per a il·luminar el camí de les ànimes o bé per a espantar-les i que no entressin a les cases per endur-se’n les dels vius.

I també s’explicaven històries de por, a part de resar un parenostre a cada castanya menjada en record d’un difunt de la família. Per exemple, es deia que si la nit de Tots Sants no vols que t’entrin mals esperits i t’esgarrapin els peus mentre dorms, has de posar tres castanyes a sota el coixí.

O que no et pots mirar a cap mirall amb un ciri encès perquè et veuràs com una calavera i en quatre dies t’aniràs corsecant fins que facis l’ànec.

O que si al punt de la mitjanit vas al cementiri i pares l’orella damunt d’una fossa o un nínxol on s’hi hagi enterrat de poc una persona, diuen que pots sentir com el mort et diu el dia que et moriràs.

«Avui per mi, demà per tu», diu la inscripció a la porta del cementiri del meu poble. Es pot ser més clar?
 

* Periodista i escriptor excèntric. Fill de Vilallonga del Camp és autor, entre altres llibres introbables, de: ‘Morts il·lustres als cementiris de Barcelona’ (Angle Editorial, 2007) juntament amb la periodista Margarita Puig. Una guia de personatges de renom que es troben soterrats als magnífics cementiris de la capital, actualment llocs més interessants per a visitar que qualsevol altre racó de postal.