Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

Ciutats vives

M'agradaria que amb la denúncia de fets molt greus contra els drets humans es revisés el cas
Whatsapp

Fa uns dies, he viscut com a espectadora esdeveniments emotius que em fan pensar que vivim en un país amb ciutats ben vives. Dissabte passat, vaig veure al 33 el documental de Xavier Artigas i Xapo Ortega Ciutat Morta, premiat amb tots els guardons de la secció de Llargmetratges Documentals en el Festival de Cine de Madrid, amb el premi Biznaga de Plata al Millor Documental en el Festival de Màlaga i seleccionat en el Festival de Sant Sebastià, i la indignació es va apoderar del meu estat d’ànim, optimista per naturalesa. Una nit trista, compensada amb una tarda de diumenge alegre, en què vaig gaudir molt del concert del cantautor reusenc Fito Luri, acompanyat dels seus músics i grans artistes com Gerard Marsal i Joan Reig, al teatre Bartrina de Reus.

Dos esdeveniments, molt diferents, que tenen en comú el paper previ de les xarxes socials per a l’èxit posterior, tant en audiència i espectadors com en repercussió social. Persones amb sensibilitat que omplen de gom a gom un teatre per donar suport a un músic de la seva ciutat, desmentint el tòpic que «Ningú és profeta en la seva terra». I ciutadans molt diversos amb curiositat i esperit crític que fan que aquests dies el documental Ciutat morta sobre el cas 4-F estigui en boca de tothom: tuiters, polítics, periodistes, gent de tot tipus.

Així, l’èxit de l’emissió del documental al Canal 33, que es va convertir en el programa més vist de dissabte a Catalunya amb 569.000 espectadors i una quota de pantalla que va passar del 2% d’audiència al 20%, posa de manifest una nova manera d’entendre la influència dels mitjans de comunicació: la censura i l’autocensura s’esvaeixen a Internet, on l’emoció circula lliurement a més velocitat.

Sembla increïble que en ple segle XXI i en un país democràtic com Catalunya encara s’hagi d’acabar amb la impunitat de la tortura, el racisme i la censura, que provoca indignació, dubtes, controvèrsia i inquietud social entorn de les nostres institucions. Encara hi ha qui jutja la gent per les idees, procedència, aparença física...?

M’agradaria viure en un país on després de l’emissió d’un documental que denuncia fets molt greus contra els drets humans, es revisés el cas. De moment, això sembla un somni –un malson per als protagonistes d’aquesta absurda i sòrdida història com la difunta poeta Patrícia Heras– que amb el suport de molta gent potser es farà realitat. S’autoinculparà qui va ferir greument a un policia aquella maleïda nit de febrer a Barcelona?

Seduïda, com molta altra gent, per un documental i un concert que em van fer vibrar, he aconseguit espantar la por que, de tant en tant, em provoca la injustícia de la justícia, de les malalties, de la mort, de la pobresa...

Martin Luther King, Premi Nobel de la Pau, va dir: «Hem après a volar com els ocells, a nedar com els peixos; però no hem après el senzill art de viure com germans». Amb les reaccions de suport a Ciutat morta i els aplaudiments intensos al concert de Fito Luri, he sentit que potser sí que estem aprenent a conviure enmig del tràfec de ciutats que, encara que alguns les voldrien mortes, estan vives.

Temas

  • OPINIÓN & BLOGS

Comentarios

Lea También