Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

Clàssics per Sant Jordi. Els llibres que no són efímers enfront de la mercaderia fungible

La Diada ja no és ben bé el dia del llibre: és el dia d’un determinat tipus de llibre. Qui triomfa són els mediàtics, presentadors de ‘tele’, artistes de la faràndula, «famosos» i els ‘best-sellers’. 

Antoni Batista

Whatsapp
Clàssics per Sant Jordi. Els llibres que no són efímers enfront de la mercaderia fungible

Clàssics per Sant Jordi. Els llibres que no són efímers enfront de la mercaderia fungible

Sant Jordi ja no és ben bé el dia del llibre: és el dia d’un determinat tipus de llibre. Només cal seguir els índexs de vendes any rere any per veure que qui triomfa són els mediàtics, presentadors de tele, artistes de la faràndula, «famosos» i els best-sellers. Les llistes de no-ficció són un drama d’aquest pal, al qual hem d’afegir les modes de l’autoajuda, la dietètica, la cuina i el Procés com a gènere de política-ficció. 

En conseqüència, fa uns quants Sants Jordis que trio un clàssic, els llibres que no són efímers enfront de la mercaderia fungible. Llibres ben escrits, que diuen coses, que les diuen amb l’art de la paraula, que t’endinsen en mons màgics que no t’acabes mai. Cada persona té el seu rànquing de clàssics. Assenyalo ara i aquí uns quants dels meus. 

Als albors de la literatura occidental, 800 aC, Homer va escriure La Ilíada, un meravellós llibre d’aventures que, en la seva versió grega, és a més a més un poema per a ser cantat perquè el poeta va musicar el text sense necessitar ni una nota. Manuel Balasch en va fer una ajustada traducció al català i Wolfgang Petersen en va treure un tros de film, Troia, amb un repartiment que hauria agradat al mateix autor: Brad Pitt és Aquil·les, Diane Krugger és Helena, Orlando Bloom és Paris, Sean Bean és Ulisses, Peter O’Toole és Príam...

Les novel·les que inventaven el gènere són igualment peces d’apassionant lectura i pous d’interès: Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, i el Quixot, de Miguel de Cervantes. Més entrats en la consolidació de la narrativa, el romanticisme ens ha proporcionat la catedral de Víctor Hugo, que avui és homenatge a Notre Dame. Nostra Senyora de París inaugurava una línia editorial que es consagraria en el temps com es consagren els mateixos recintes sagrats, que tenen, justament per l’efecte del misteri, aquesta ànima de pau que traspassa l’arquitectura. La gran novel·la d’aquesta bastida és Els pilars de la terra, de Ken Follett, que s’inspira en una catedral ben pròxima i emocionalment veïna de Notre Dame, Saint Denis, tot i que l’indret és més famós pel France Stade, escenari de victorioses Champions del Madrid i del Barça.

Hi ha també una nissaga de novel·la gòtica que és empelt d’aquest arbre, sobretot dels monstres de Víctor Hugo, però atès que la cosa ven, hi ha molta roba i poc sabó. Enmig de la bugada, hi ha una novel·la enorme, literàriament extraordinària: Dràcula, de Bram Stoker. L’irlandès Stoker escriu Dràcula només seixanta anys després de Nostra Senyora de París i esdevé la més llegida en anglès darrere de la suma de les obres de Shakespeare. El cine ha recreat l’aspecte de terror amb bons actors i directors darrere i davant de la càmera, però de cap manera arriba a la grandària de la literatura. L’última seqüència més reeixida de la temàtica mistèrica és El nom de la rosa, d’Umberto Eco.

La Guerra Civil espanyola és l’episodi recent més novel·lat del nostre entorn. El cubà Alejo Carpentier, que era músic i que és el més músic en la concepció de la seva prosa, escriu La consagración de la primavera, ambientada en aquell trienni convuls i terrible. La millor novel·la de Paco Candel és Han matado a un hombre, han roto un paisaje, que evoca la seva infantesa als suburbis del Montjuïc bombardejat. I tenim dos catalans, un en castellà i l’altre en català, que han retratat interiors i exteriors d’aquell desastre col·lectiu: Josep Maria Gironella, a Un millón de muertos, i Joan Sales, a Incerta glòria, una de les millors novel·les de la història de la literatura catalana.

Els poemes de Salvador Espriu són en prou casos reflexions líriques, amb accents místics, no tant del situacionisme bèl·lic com del drama de la matança entre germans, talment ho diu, i un cant al diàleg i la comprensió mútua que cobra una renovada actualitat. Espriu és un d’aquests clàssics que mai no s’esgoten, una poesia molt alta de l’alçada dels altres grans clàssics de la lírica: la tradició andalusa que arrenca en Góngora, passa per Machado, segueix per Lorca, Alberti i Juan Ramón Jiménez i arriba als nostres dies amb Luis García Montero, que és el responsable màxim de l’externalització de les literatures d’Espanya com a director de l’Institut Cervantes.

Em deixo tant... Els grans russos, els grans americans del Nord i del Sud, passió per Philip Roth, l’últim èpic, per Emily Dickinson, la primera lírica, per García Márquez i Cortázar, per Grossman... I l’esment especial de cloenda del llibre que es diu llibre per denotar l’antonomàsia: la Bíblia.

* Periodista, Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘Clandestins’ és el seu últim títol.

Temas

Comentarios

Lea También