Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

Com hem arribat fins aquí'

En lloc de posar-se a la feina, els responsables del govern esperen que tot es dilueixi per si mateix
Whatsapp

Aquesta pot ser la pregunta que es facin moltes persones quan analitzen el procés sobiranista català, el mateix que a determinats mitjans de comunicació rep el nom de «desafío catalán».

Per poc que es vulgui veure, les respostes poden ser prou variades i les interpretacions ben diverses; tanmateix, existeixen uns motius força objectius que són la causa que ens trobem just on som.

Ja sabem que tothom té dret a fer ballar els números com millor li plagui, per bé que existeixen evidencies que són irrefutables. A Catalunya, per a la majoria de persones, que al llarg de tres-cents anys l’Estat central no hagi volgut assumir les particularitats culturals i jurídiques de Catalunya, ni hagi entès el tarannà dels catalans, ja pot ser motiu suficient perquè hi hagi un gran malestar.

A més, hi ha el desencís de copsar com aquests valors culturals s’han volgut anorrear sistemàticament i en tot temps. Alhora, els mals tractes fiscals, amb imposicions que no tenen parió en cap democràcia del món, i els continuats menyspreus a les iniciatives polítiques sortides des de Catalunya han portat moltes persones a posicions polítiques fins fa pocs anys inimaginables.

En aquest moment històric, són innombrables les persones que estan tipes d’escoltar insults que ens arriben fomentats per persones amb un nul esperit de convivència; altres es mostren fartes de veure actituds prepotents que ens volen mostrar al món com si fóssim estúpids, i moltes altres estan fins a dalt de veure com una elit amb base a la capital del Regne es dedica a remenar sistemàticament una bona part dels ingressos aportats pels contribuents. Això i altres factors han portat a establir el moviment sobiranista que ara està en ebullició.

En lloc de procurar arribar a acords que facilitin la convivència, fins ara, per intentar combatre les ambicions de tot un poble, des de l’Estat s’ha fet poca cosa més que esgrimir un seguit de lleis.

Alhora, des dels àmbits més diversos s’han fet arribar als catalans tota mena de mals auguris i amenaces, com ara que no es podran pagar les pensions als jubilats, que hi haurà boicot als productes catalans, que ens barallarem entre nosaltres, que hi haurà fuga de capitals, que quedarem fora de la Unió Europea o que el deute que hauria d’assumir Catalunya faria el procés inviable.

Tanmateix i a desgrat de tot plegat, res no ha servit per aturar una Il·lusió en un projecte que a hores d’ara crec fermament que té una consecució que només és qüestió de temps.

Per a un ampli sector de població i d’acord amb les dades existents, s’entén que Catalunya ja s’ha cansat de ser una nació pobra i menyspreada, quan pot ser rica econòmicament i plena de continguts. Se sap que una Catalunya independent difícilment serà expulsada de la Unió Europea, per simple fet de ser un territori que de sempre ha estat contribuent net i no beneficiat.

Amb tot, també resultaria factible una Catalunya amb les mateixes particularitats que tenen Dinamarca, Noruega, Àustria o Suïssa. En referència a la part del deute de l’Estat que una Catalunya independent hauria d’assumir, només s’ha d’entendre que, a més dels ossos, també caldria repartir la carn.

Sigui com sigui, el deute es podria repartir d’acord amb la població existent, els territoris resultants o altres fórmules que es pactin, per bé que juntament amb el deute caldria negociar els actius econòmics i patrimonials.

Arribats a aquest punt, quedaria ben palès que a Catalunya hi ha un gran dèficit d’inversions, cosa que ajudaria a equilibrar més les balances del repartiment.

És ben cert que encara ara es podria articular una majoria al voltant d’una unió entre Catalunya i Espanya que anés molt més enllà de la situació actual, més basada en les imposicions que en el diàleg entre iguals, alhora que resultaria molt profitós pel conjunt de la ciutadania que s’acordessin les inversions de l’Estat d’acord amb les autèntiques necessitats econòmiques industrials i humanes.

En aquest apartat i a tall d’exemple, fora més rendible construir el corredor ferroviari del Mediterrani i adequar els trens de rodalies que continuar amb la tan faraònica com esperpèntica construcció d’espais d’alta velocitat.

Malauradament, sembla que, en lloc de posar-se a la feina, els responsables del govern esperen que tot es dilueixi per si mateix, cosa que condueix el procés sobiranista a un punt de no retorn, en el qual una majoria no desitja altra cosa que la independència, un pas que si es fa bé, tampoc hauria de representar cap drama ni per Espanya ni per Catalunya, ans al contrari.

Per començar, caldria entendre que els estats amb inspiració colonial ja no són viables, que la pertinença a l’OTAN i a la Unió Europea han restat sobirania als estats i que la convivència entre nacions veïnes és possible.

En qualsevol cas, albirem el futur d’una Catalunya independent amb optimisme. La nació disposa d’una bona economia productiva, la qual encara milloraria si pogués anar per lliure. Disposem d’un bon atractiu turístic, d’una agricultura especialitzada en diversos conreus i d’empreses que en els darrers anys han sabut fer arribar els seus productes a espais allunyats de la península Ibèrica.

A més, les empreses catalanes no depenen gaire dels diners que es generen en els pressupostos d’un estat que cada vegada destina més recursos a pagar els interessos d’un deute que resulta poc viable de retornar.

En aquest moment històric som molts els catalans que ens agradaria veure com els polítics tenen una amplitud de mires que fins ara no han demostrat, per tal d’aconseguir un bon grau d’enteniment que ens ajudi a enfocar el futur amb garanties. Ens plauria que hi hagués una bona entesa entre Catalunya i Espanya, pels lligams familiars, econòmics i culturals que tenim en comú i que ni les males arts no poden espatllar.

Temas

  • TRIBUNA

Comentarios

Lea También