Com traure constant benefici del nostre silenci i prudència

Desitgen i aconsegueixen el nostre silenci, en treuen un enorme benefici. Que no ens hi girem mai, que continuem deixant-los fer a la seva interessada i radical vènia. Potser aquest article portava covant-se un parell de mesos, quan vaig constatar, assistint al final d’una persona estimada, que, en efecte, s’havien carregat la sanitat pública catalana i no guardava ni un bri de ressentiment contra metges, infermeres o auxiliars, gent admirable, d’una vocació de servei a prova de bombes. 

Pensava en l’autor de la cita, evitem novament titllar-lo de res per molt que s’ho mereixi, i la manera ignominiosa com s’ho havien carregat a manera d’escarment contra els dissidents de la seva dictadura. Ell, al cap i a la fi, mai no portaria a cap dels seus amats a un hospital públic. Ja s’han preocupat de fer-se el raconet per dur-lo, quan sigui el cas, als millors especialistes, als millors centres privats. 

I pagaran el gust i les ganes per recordar-nos, a ells mateixos i a nosaltres de pas, que encara hi ha classes, que mai no serem iguals als de la seva casta, suposadament privilegiada. 

Ignoren, però, que aquesta certesa ens encanta. I tant. Mai no serem com ells. Ni ganes. Però potser és l’hora, i tant de bo si s’apropa el moment, de parar-los els peus i dir-los a la cara que deixin de tergiversar-ho tot a plena voluntat. El llenguatge, el relat, les paraules i tantes eines essencials en la comunicació tampoc formen part de la seva propietat, de cap de les maneres. No els atorguem ni el benefici del dubte amb el nostre silenci. 

L’únic nom i cognom que penso emprar en aquest article paga la pena i vaig tenir el plaer de ser enriquit amb el seu mestratge quan encara vivia. Era el poeta argentí Juan Gelman i d’ell és aquesta frase, recordada no fa gaire per un dels advocats defensors dels nostres presos polítics: «Se’n van els dictadors i arriben els organitzadors de l’oblit». 

S’alimenten de la seva misèria moral i la nostra infinita paciència. El nostre silenci és la seva victòria. I es creuen els guanyadors, sí.

Gelman, un senyor de cap a peus, d’aquells que encara tenia el valor de creure en el gènere humà per tossuderia voluntarista, va perdre dos fills i una nora durant la dictadura argentina. Li van ‘xuclar’, tal com es deia en l’argot de l’època. Desapareguts i mai més trobats. 

El poeta va dedicar la resta de la seva vida pública i privada a batallar pel seu nom, amb el dolor marcat a l’ànima, evident, sense poder descansar ni un sol instant de la seva existència, sense ni una sola treva que li permetés recuperar alè. Buscava també, per aprofundir el patiment, a un nét lliurat en adopció mentre la mare moria en captiveri. M’imagino que els de sempre, aquells a qui tant ens costa aguantar, desqualificaran Gelman, encara avui, quatre anys després de mort, titllant-lo de comunista i ‘montonero’, com si fossin, que ho són, incapaços de sentir la mínima empatia cap a la gent que no és de la mateixa corda. 

Sicaris, sempre n’han existit. Tants com lacais, estómacs agraïts, indecents i aquesta vasta panòplia de personatges a les que podríem agrupar segons mil epígrafs. Manen perquè els deixem manar. Abusen perquè els deixem abusar. Enganyen perquè la seva mala natura els crida a fer-ho. 

Ara mateix, se m’acudeixen tres personatges ben significatius del panorama tarragoní que, en major o menor grau de barra, d’atreviment gens ignorant, mereixerien una cataracta de reprovacions argumentades, una allau d’injectives sense pujar un sol grau el volum de veu. 

Acabaríem dient-los quelcom ben popular, que hauria soltat qualsevol illetrat decent de generacions anteriors: De veritat creieu que som tan rucs? Potser sí, us deixem fer massa, potser sí que us creiem amos del mas. Gent que hauria de dignificar la grandesa de ser un servidor públic i només guarden l’ambició de vetllar pels seus propis interessos, personals o de secta.

Mentiders compulsius que ens enganyen constantment retorçant els mots, que no guarden ni tan sols la dignitat de plegar. Si marxessin d’escena, perfecte, però s’alimenten d’això, de la seva misèria moral i la nostra infinita paciència. El nostre silenci és la seva victòria. I es creuen els guanyadors, sí.

 

Frederic Porta ha estat periodista a diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent