Comarques pobres, comarques riques

Catalunya i Tarragona és ben desigual territorialment en el seu creixement. Hom ho pot advertir en els moviments demogràfics de les diferents comarques catalanes, i també ben clarament a les tarragonines. Tarragona i la seva àrea territorial ha crescut de forma exponencial, sobretot en els darrers 40 anys, amb l’aportació turística i amb la potenciació del sector químic.

L’exemple el tenim amb el nombre d’habitants. Avui el Tarragonès sobrepassa els 250.000, mentre que el Baix Ebre no arriba als 62.000. Però l’any 1981 el Tarragonès en disposava de 149.000, mentre que el Baix Ebre en teníem 80.000. I sigui que, mentre que la comarca de Tarragona ha crescut a tots nivells i tots els pobles, Tortosa, ben al contrari, ha perdut arreu. I encara amb més diferència la tenim als pobles de l’interior, del Montsià, Baix Ebre, Terra Alta i Ribera d’Ebre.

La Terra Alta, per exemple, a principis de segle passat ratllava els 30.000 habitants, mentre que el Tarragonès en tenia 45.000. Avui la Terra Alta s’ha reduït quasi una tercera part mentre que el Tarragonès s’ha multiplicat gairebé per sis. Les comarques riques cada dia ho són més i les pobres cada cop es redueixen demogràficament, socialment i econòmica. La riquesa crea prosperitat i la pobresa aporta misèria! Les xifres demostren que les polítiques no s’han dirigit correctament des de les institucions. Els alcaldes de tots els pobles, siguin grans o petits, s’han preocupat més aviat en construir piscines, centres d’esport i tot allò que visualment davant dels electors els podia donar més vots.

I cal dir en favor d’alguns polítics locals, que tampoc han disposat d’eines suficients per dedicar-se a l’economia per sobre dels equipaments locals. Les carreteres, els trens, les xarxes elèctriques, els preus de l’electricitat, els impostos, els beneficis fiscals, la seguretat social... s’han beneficiat en ben poc, als pobles de l’interior.

Tenim un exemple a Gandesa ben clar i català. Per l’any 2005 una empresa alemanya pretén instal·lar una fàbrica amb una plantilla de més de 100 treballadors, havent-los cedit l’ajuntament gratuïtament els terrenys i beneficis fiscals i tot allò que des del municipi es podia accedir.

El gran esforç municipal, que hauria donat feina directa a moltes famílies, i indirecta a tantes o més, mai es va poder portar a terme. I saben per què?, per manca de xarxes elèctriques. Com pot existir tanta incongruència quan les necessitats econòmiques comarcals són tan serioses i les elèctriques no obren noves xarxes? I més quan la Terra Alta produeix electricitat per abastar tota la província de Tarragona pel centenar de molins que tenim instal·lats a la comarca i indirectament per la influència dels pobles situats a menys de 20 quilòmetres de la central nuclear d’Ascó. Però no! Una petita inversió per ampliar les xarxes de subministrament elèctric no els resultava rendible, quan el seu cost és més reduït que aixecar un sol molí dels existents! Sembla irreal, no? Doncs el món funciona així, i així es van desinflant les petites economies mentre que les grans creixen exponencialment.

Tot aquest dilema no es podrà solucionar mai si les polítiques dels de més amunt no canvien de dalt a baix. Des de sempre el peix gros es menja el petit i malauradament sempre ha estat així i ha continuat de la mateixa manera. I em confesso, en part, responsable d’algun d’aquests grans errors. Sobretot amb el transvasament d’aigües a Tarragona des del canal esquerre de l’Ebre, executada quan era el President del CITE, on naturalment vaig formar part directa de les negociacions. Avui, sense l’aigua de l’Ebre, Tarragona i tota la seva àrea (amb Reus, Cambrils, Vila-seca, Salou...) tindria bastants milers d’habitants menys.

Les químiques sense aigua no haurien pogut créixer i el turisme s’hauria vist encongit. Tota la seva economia no resultaria tan florida com ho és actualment. L’aigua s’havia de portar a Tarragona i vam obrar bé però no es va saber negociar adequadament.

A tall passat, em resulta més fàcil adonar-me que els beneficis produïts per portar l’aigua a Tarragona no havien d’anar a parar únicament per arreglar les pèrdues dels canals; havien de rebaixar el preu de l’aigua a tots els municipis de les quatre comarques i sobretot per incentivar empreses amb el cost de l’aigua pràcticament a zero. Les químiques s’haurien pogut instal·lar a tot el llarg del riu, i l’equilibri territorial s’hauria compensat millor. Les carreteres, els trens, les xarxes elèctriques i els serveis s’haurien millorat per la pròpia inèrcia econòmica.

Avui, per exemple, Flix disposa només de 50 treballadors quan abans de portar l’aigua a Tarragona en disposava de més de 1.000. Era un poble pròsper de més de 5.000 habitants i irremissiblement, si no hi ha canvis, disminuirà a la meitat. A Flix, però hi resten per sempre les defecacions industrials de més 100 anys deixades anar sense massa controls. Greu error el nostre!

I esdevé el mateix amb el tema elèctric. Produïm electricitat per tot Catalunya i també per l’estranger. Però les nostres empreses paguen el mateix que a Tarragona, Barcelona o Madrid. No hauria estat més convenient quan es van negociar les indemnitzacions de les nuclears i ara dels molins, que a les nostres empreses i als particulars els havia de sortir gratis, l’energia elèctrica? Ascó, com Flix, ara el municipi més ric de la província, malauradament dins d’uns anys quedarà reduït a la misèria anterior a la seva construcció però amb els residus enganxats al subsòl. La riquesa se’n va i la m... queda al territori!

Greus errors que s’hauran de solucionar pròximament. Tot haurà de canviar! I el primer canvi de criteri, siguem independents o no, ha d’arribar des de la política, que s’ha de dirigir des de casa. Però també que les grans productores radicades a Madrid no hagin d’engreixar personatges amorals amb portes rotatòries, que són en bona part culpables indirectes de tanta ignomínia. Sense les seves acomodades cadires –no visibles però reals– potser mai s’hauria arribat a la irracionalitat i les desigualtats territorials actuals.