Combatre l’excepció. Lliçons que hem d’aprendre del segle XX

Fa uns mesos, en ple terratrèmol de tardor, em va caure a les mans un llibret que recomano amb fervor: Sobre la tirania: 20 lliçons que hem d’aprendre del segle XX, de l’historiador nord-americà Timoty Snyder. El llibre, escrit des del rigor d’un historiador però passat pel filtre comunicatiu de qui es dedica activament a la docència, presenta vint lliçons que podem aprendre de la nostra història recent i adaptar-les a les circumstàncies actuals. Oportú, en els temps que corren.

Malgrat que totes vint són d’una vigència i utilitat preocupant, em va cridar especialment l’atenció la lliçó número disset: «hem d’agafar consciència dels fatídics resultats que genera l’excepció». Per il·lustrar-ho, Snyder s’agafa a la figura de Carl Schmitt, un pensador i jurista alemany a qui defineix com el més intel·ligent de tots els nazis. 

Jo no m’hauria atrevit a anomenar així l’ús del coneixement per crear la ignomínia, però sí que és ben cert que Carl Schmitt va jugar un paper fonamental en la construcció jurídica, política i fins i tot filosòfica del totalitarisme del III Reich. L’essència de la seva tesi: la manera de destruir totes les normes és imposar socialment la sensació d’excepcionalitat. 

La manera de destruir totes les normes és imposar socialment la sensació d’excepcionalitat

És sota aquesta idea d’excepció que el totalitarisme troba la catifa vermella per consolidar el seu poder. L’excepcionalitat és el monstre que tot s’ho menja. La catifa sota la qual hi cap tot. 

Davant l’excepció, l’oposició es dilueix. Sota l’excepció, s’imposa «l’ara no toca». I és també sota l’excepció que, a preu de saldo, es van sacrificant fins i tot els fonaments més bàsics de l’estat de dret. Absorció de l’oposició, suspensió de la llibertat d’expressió i corrupció de la justícia; els tres pilars del manual hitlerià de Schmitt. 
Contemporani a Schmitt -però de llegat infinitament més lloable-, el filòsof francès Albert Camus va utilitzar la seva novel·la La pesta per deixar-nos d’herència un advertiment: el feixisme, com ho fa el bacil de la pesta bubònica, pot reaparèixer en qualsevol moment, fins i tot quan aparentment ja ha estat totalment exterminat.  
Segons el manual de Schimtt, doncs, el camí més ràpid cap a aquest feixisme -sempre latent - és normalitzar l’excepcionalitat. El perill, alerta Snyder, és que aquesta assimilació, i especialment les seves derivades, es produeixen pràcticament sense que ni te n’adonis. 

Hi ha un moment en una novel·la de l’escriptor britànic David Lodge en què el protagonisme diu que quan fas l’amor per darrera vegada no saps que estàs fent l’amor per darrera vegada. 

El mateix passa amb els drets bàsics; quan ets lliure per darrera vegada, no ets conscient que estàs sent lliure per darrera vegada.

El camí cap al totalitarisme no sabem ben bé quan comença, però sí que sabem on acaba

L’antídot? El de sempre: saltar els murs. També els de l’excepció. Per terra, mar, aire i relat. I és que la batalla més ferotge sempre és la mental. No normalitzar allò que no ha de formar part de la nostra normalitat. Que al segle XXI es pugui anar a la presó per la lletra d’una cançó. Que gent de pau porti cinc mesos tancada, sense judici, acusada d’una violència que mai va existir. 

No normalitzar la supressió de la sobirania popular, ni que qui continuï governant Catalunya sigui qui menys suport va recollir a les darreres eleccions. No normalitzar un país aturat institucionalment durant pràcticament mig any. 

No tolerar la censura, ni assumir l’encara més perillosa autocensura. I sobretot, no normalitzar mai el silenci eixordador davant de tot això.

Clarobscur entre dos mons

El camí cap al totalitarisme potser no sabem ben bé quan comença, però sí que sabem on acaba. Passa que quan t’adones que t’estàs movent, sovint ja ets a mig camí. Deia el filòsof, periodista, polític i teòric marxista italià Antonio Gramsci que és precisament en aquests moments quan el món vell es mor, però el nou encara no ha acabat de néixer, que en aquest clarobscur neixen els monstres. Jo hi afegiria que els monstres només es fan grans si els deixem créixer. 

L’última lliçó de Timoty Snyder: sense els conformistes, les grans atrocitats de la història haurien estat impossibles.

 

* Periodista. Actualment coordina ‘El matí de Catalunya Ràdio’. Ha treballat a Televisió de Catalunya, TAC 12 i Tarragona Ràdio. És professor i investigador en comunicació política a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.