Combregar amb la pandèmia. La vida i la mort

«En el nom del pare, del fill, de l’esperit sant, amén». Arribats a este punt ja estava tot dat i beneït i havíem passat una estona del diumenge al matí o del dissabte a la tarda. No gaire divertida, s’ha de reconèixer però tampoc dramàtica.

La part del sermó era sempre la pitjor però el reso cantat me’l sabia de la catequesi i de la comunió i tenia la seua gràcia recordar-lo.

Acompanyar la iaia on fos i quan fos sempre m’estava bé i al cap i a la fi jo no hi devia anar gaires cops en tota la infància.

És de justícia reconèixer que m’encantaven els moments en què em podia avançar -en silenci- a les paraules del capellà.

Em sentia Déu! Només Pedrito podia saber-s’ho millor! Pedrito és un escolanet que sempre està palplantat a l’entrada de l’església amb una caixeta a les mans perquè hi posis diners. Pedrito és un nen simpàtic de pedra o de fusta a qui acostumava a acariciar la mà com un gest d’afectuositat.

Des del punt de vista del màrqueting, és un bon reclam, l’equiparo a la potència comunicativa del Ronald McDonald.

La pràctica fa mestre i bo que pensava, en aquells moments, que amb una sotana adequada hagués pogut ser la suplent -a casa me n’haguessin fet una de ben maca per a l’ocasió, sempre han estat traçuts per cosir i fer ganxet i creients i respectuosos amb Nostresenyor-.

(Llavors no sé si era plenament conscient que a l’Església a les dones només les volen per passar la platereta -que no per quedar-se’n els beneficis-, per netejar i per omplir la sala; els càrrecs i els galons són cosa d’homes).

El capellà tenia unes marques a les pàgines de la Bíblia que llegia, per no perdre’s; l’escaleta de cada missa estava feta i ben pautada.

No hi havia marge d’error. I la iaia saludava l’una i l’altra, i feien la xerrada al sortir i es preguntaven per com anaven de salut i s’anunciaven les hores dels enterraments si n’hi havia. I eren estes trobades que també es fan al bar però en un altre escenari i hi havia abraçades si havia vingut algú de Palamós que feia temps que no veien.

Poca gent, ja se’n parlava fa trenta anys que havia baixat l’aforament; excepte a la missa del gall i a missa major del dia de la Candelera -la patrona del poble-; i als enterraments, que n’hi havia que desbordaven el recinte i la gent s’amuntegava a la placeta de davant l’església fins a poder anar a donar el pèsam.

I ara, en ple rebrot pandèmic, em comenta una amiga des d’un enterrament al seu poble, a la zona de secà, que l’església està plena i que el mossèn està repartint el cos de Crist. L’hòstia! Sí, sí, l’hòstia consagrada ofereix.

No sé si sabeu com s’administra, però són unes galetes grosses de pa que el capellà trenca a trossos perquè n’hi hagi per a tothom.

En aquella època era així, a vegades eren individuals. (Distància, mans, mascareta). Però en monodosis o a l’engròs, el fet és que el mossèn les trencava amb les mans i després les tornava a agafar amb les mans per oferir-les al creient o bé directament a la boca o bé a la seua mà.

(Distància, mans, mascareta).

Esta era la traçabilitat del pa de la vida; que sense gel hidroalcohòlic de per mig, ara, pot arribar a mutar el nom. I en este poble on s’ha mort una senyora de més de vuitanta anys, estan fent fila per combregar i també hi ha alguna abraçada de condol.

Tot el grup de risc junt i interrelacionat, en un municipi en què una mica més del 3% de la població a qui se li ha fet el test PCR ha donat positiu. I aquí ja entrem en el dilema de quina vida volem o estem disposats a tenir i de si estem per arriscar o no.

I també em plantejo si puc focalitzar en una església sense mirar què s’hi fa de portes enfora i a la casa del costat i al restaurant de la cantonada o a l’escola de més enllà o a la plaça del poble i a l’empresa del davant.

I als prostíbuls, perquè alguns mortals no ens havíem adonat que estos locals havien quedat al marge i això que funcionen perquè allí s’hi va a respectar poc i a trencar barreres i a cremar distàncies.

I comentàvem la cerimònia eclesiàstica i la vida i l’amiga sentenciava: seria injust anar de putes i no poder combregar l’endemà.