Confirmat: l’escalfament global no s’atura

El dia 9 d’agost va sortir el primer volum del sisè informe de l’Intergovernmental Panel on Climate Change, IPCC, l’AR6. Tracta sobre la ciència bàsica del canvi climàtic, és a dir, quant i com ha canviat el clima i com projectem la seva evolució. El seguiran sengles volums dedicats a explicar els impactes i les formes d’adaptació i mitigació.

Els Assessment Report suposen la culminació i exposició pública dels resultats assolits per la comunitat científica entorn d’un dels problemes més greus als que s’enfronta la humanitat del segle XXI: el canvi climàtic. La seva producció és un procés gegantí que esprem al màxim als científics que se’n responsabilitzen i requereix llargues discussions en línia per consensuar els texts definitius, redactats a partir de les evidències publicades en revistes científiques amb procés de revisió per parells i, desafortunadament, sovint filtrats al dictat de les administracions dels països més interessats en aturar la descarbonització imprescindible i inevitable (dit en plata, pels que volen cremar fins a la darrera gota de petroli).

En aquest sentit, l’AR6 és més valent que algun dels seus antecessors i no tan sols torna a explicar que el clima ha canviat i continuarà canviant més enllà de la seva variabilitat natural, sinó que tan sols cal donar un cop d’ull al resum executiu per trobar una frase que fa dècades que era necessària: és inequívoc que la influència humana ha escalfat l’atmosfera, l’oceà i les terres emergides. Punt. Cert, que, igual que hi ha terraplanistes o antivacunes, queden escèptics, però -com els altres dos- no tenen lloc en la societat actual i han perdut la batalla de les idees, això sí, a costa de retardar l’acció necessària per adaptar-nos al canvi climàtic (fer front als seus impactes) i mitigar-lo (reduir la seva magnitud).

És interessant veure com medis que saludaven amb una barreja de sarcasme, condescendència i menyspreu els primers informes, fan ara titulars acceptant l’evidència científica al caliu (noti’s la ironia) dels esdeveniments. També ho és comparar les xifres del Second Assessment Report (SAR, 1996), que tinc sempre a prop des que el vaig adquirir (i devorar) en una estada predoctoral a Cambridge. Si el SAR parlava de com l’activitat humana havia fet pujar la concentració de C02 a 358 ppmv (ja per damunt de la variabilitat natural), l’AR6 ens explica que la falta d’acció seriosa i compromesa en els vint-i-cinc anys que separen els dos texts, ens ha situat en 410 ppmv, concentració superior a les dels darrers 2 milions d’anys.

Com a conseqüència, mentre el 1996 la temperatura global havia pujat en 0,4°C respecte a 1850-1900, l’AR6 reporta un augment d’1,1°C, fregant perillosament els 1,5°C, considerats com el llindar dels efectes no assimilables, comprometent seriosament els Acords de París, només assolibles amb una dràstica i immediata reducció en les emissions de gasos d’efecte hivernacle. Si no ho fem, podríem arribar a final de segle a més de 5°C d’increment global de temperatures. Amb la meitat d’aquest increment, 2,5°C, la Terra estaria més calenta que en els darrers 3 milions d’anys.

Naturalment, les més de 1.000 pàgines del volum contenen informació detallada sobre l’evolució i projecció del clima global i regional, explicant els canvis observats i projectats en la precipitació (més irregular i intensa), en la criosfera (reducció de l’aigua sòlida del planeta), sobre el nivell del mar (que puja de forma sostinguda) o detallant l’augment en la freqüència i intensitat dels fenòmens extrems.

La nostra regió Mediterrània és, junt amb l’Àrtic, un dels Hot Spots del planeta, és a dir, una d’aquelles regions on les temperatures han pujat i pujaran per damunt de la mitjana global, com ja explicàvem fa gairebé vint anys en diversos treballs del Centre en Canvi Climàtic de la URV. Al mateix temps es projecten (i de fet, ja observem) precipitacions més irregulars i intenses, sequeres més freqüents i una major ocurrència d’onades de calor. Com ja estem experimentant, les situacions meteorològiques favorables als incendis seran cada cop més habituals.

Llegim, en aquest sentit, notícies relacionades amb Grècia, Turquia, Portugal i altres regions de clima mediterrani (Califòrnia, sud-oest d’Austràlia), i també de les nostres comarques.
Aquest estiu hem tingut, entre d’altres, el gran incendi de la Conca de Barberà i en el moment d’escriure aquesta nota estem sota un avís per ona de calor, amb Corbera d’Ebre cremant i amb el Diari informant sobre el risc extrem d’incendi a 48 municipis de la província. Els Agents Rurals tancaran l’accés al Parc Natural del Montsant i a l’Espai Natural Protegit del Montmell-Marmellar, i alguna autoritat amb poca traça ha decidit que la forma de gestionar la vegetació del Pont del Diable és eliminar-la (caldrà veure que passarà quan vinguin, que vindran, pluges torrencials).

Si el món fos un partit de futbol, el quart àrbitre ha tret ja el cartell amb el temps afegit. Hem perdut molt de temps, dècades d’inacció, i ara hem de fer les coses de pressa i corrents. Esperem que el futur passi perquè les solucions científiques guiïn les polítiques i no a la inversa. I ja és molt esperar.