Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Contes

M.Victòria Bertran

Whatsapp

"Vine a Comala porque me dijeron que acá vivía mi padre, un tal Pedro Páramo". Sembla mentida que pugui obrir la porta a un univers literari tan singular i estranyament poètic una frase tan senzilla com aquesta que enceta Pedro Páramo, la magnètica novel·la de Juan Rulfo.

El 16 de maig farà cent anys que va néixer l’escriptor mexicà. És un bon motiu, el del centenari, per rellegir-lo i tornar a sentir la sacsejada íntima que provoca l’ingrés en el seu món màgic, on els llimbs indefinits entre mort i vida, entre realitat i somni, ho tenyeixen tot d’una boira que provoca inquietud i curiositat alhora i desencadena en nosaltres una tensió altament addictiva.

Diu un altre escriptor també mexicà, Jorge Volpi, que de la lectura de Pedro Páramo ningú en surt indemne. Quedes entre pertorbat i alliberat, com si amb l’excursió onírica que sembla induir s’hagués ampliat la teva percepció, interna i externa.

Passa igual amb algun dels seus contes d’El llano en llamas. Ningú no és la mateixa persona abans i després de llegir-los. Potser sigui aquesta la finalitat d’un conte. Si més no, no es pot subestimar el seu poder. A banda del seu valor didàctic, cal recordar que moltes cultures els atorguen també una qualitat terapèutica.

Penso, per exemple, en els contes del metge i hipnoterapeuta Milton Erickson. Recollia històries reals de curació dels seus pacients que li servien, i serveixen, per ajudar altres persones, en les quals provoca com un desvetllament de consciència. Sí, potser és a una sensació semblant a la del trànsit a la qual ens sotmet amb tanta facilitat Juan Rulfo.

La paraula pot transformar la realitat, i a nosaltres. No és aquest un dels motius pels quals la literatura és meravellosa?

Temas

  • OPINIÓN & BLOGS

Comentarios

Lea También