Convertir la política en ‘reality show’, la millor manera de devaluar- la

Els aficionats als reality show estan d’enhorabona. Ara ja no cal que patim per si s’acaba Gran Hermano perquè mentrestant ens distraurem amb les primeres cites del First Dates, els sopars de Ven a cenar conmigo, les cançons de l’Operación Triunfo (OT) i La Voz, les actuacions de Got Talent o les receptes de Master Chef. I després arribaran les versions VIP i, en alguns casos, les júniors.

Una altra cosa no, però aquest tipus de programes abunden a les graelles de les principals cadenes de televisió i tenen, tot sigui dit de pas, gran èxit d’audiència. Per això no entenc que a ningú no se li hagi acudit encara fer un programa d’aquestes característiques dedicat al món dels polítics. O potser sí que té sentit. Potser l’absència d’aquesta aposta televisiva s’explica perquè els programadors són conscients de la dificultat que tindrien per competir directament amb les retransmissions dels plens del Congrés dels Diputats o del Parlament de Catalunya. 

A l’hemicicle de Madrid s’han sentit paraules gruixudes: feixista, colpista, xantatgista, acusacions a l’actual president del govern d’haver arribat al poder gràcies al suport d’aquells que volen trencar Espanya; és a dir, separatistes amb banyes, ‘podemites’ a qui s’acusa de ser la pitjor extrema esquerra existent d’ençà de l’enfonsament del diable comunista, ara a sou dels interessos de la Veneçuela de Chaves, i altres grupuscles regionals a qui seria millor escapçar les seves possibilitats d’obtenir representació parlamentària per tal de garantir la governabilitat de les elits de sempre.

Els mateixos que acusen el govern d’Espanya d’haver nascut fruit d’un acord entre perdedors, ara no tenen cap vergonya en fer a Andalusia allò que ells critiquen amb l’afegit d’haver de pactar amb l’extrema dreta perquè, si no és així, no surten els números. Al Parlament de Catalunya les coses no han anat millor, però el pim-pam-pum entre diputats d’un cantó i l’altre potser no han estat tan traumàtiques i lamentables com aquelles sessions de setembre i octubre de l’any passat.

La tensió viscuda en alguns moments dels darrers mesos ha estat de tanta virulència que tant la presidenta de les Corts com el president del Parlament no han tingut més remei que reunir els portaveus dels grups polítics demanant-los que abaixessin el to.

No ha estat malament l’espectacle. Però si la idea se la fessin seva un parell de guionistes, els resultats encara podrien ser millors. Es tractaria de posar unitats mòbils al carrer comandades per periodistes, autoanomenats d’investigació, a la recerca de la darrera ocurrència. Escoltaríem el secretari general del PP, Teodoro García, explicant que juga un número de la loteria en què es demana que Pedro Sánchez plegui per Nadal; veuríem com l’Elsa Artadi s’oblida del president Torra i li diu al president del govern que ara és l’hora de manar o de ser un titella sense posar-se vermella; ens entendriríem amb els laments de Susana Díaz afirmant que ella no ha perdut les eleccions andaluses i que si ha baixat en vots ha estat per culpa de Catalunya; i finalment assistiríem, embadalits, a la denúncia d’un ministre dient que l’han escopit i el presumpte escopidor negar-ho.

Frisaríem per saber qui dels dos té la raó a través d’un estri tecnològic d’última generació que mai no s’equivoca, la màquina de la veritat, i podríem decidir si salvem de la crema el culpable a través d’una senzilla trucada telefònica.

No em diran que no donaria joc un programa amanit amb aquests recursos extrets de la realitat política? És clar que llavors tindríem un problema: els guionistes ens prendrien el pa del cistell als ciutadans. Perquè els programadors de les televisions decideixen qui són les estrelles dels reality show amb la intenció de distreure l’audiència, mentre que als polítics, fins que no es digui el contrari, els escollim els votants amb l’objectiu que resolguin els nostres maldecaps. 

P. D. Convertir la política en un reality show és la millor manera de devaluar- la. Fer política és una tasca noble i necessària que es fa millor quan es fuig de l’espectacle.

Nascut a Alcover, Josep Maria Girona ha estat sempre vinculat a la SER on va dirigir Ràdio Reus, Ràdio Barcelona i, fins fa mig any, la SER a Catalunya. Abans havia estat director de Comunicació de Prisa Radio. També és un dels promotors de Canal Reus TV.