Coronavirus. La lliçó dels sanitaris

Recordo quan els reporters tornaven a la redacció després de cobrir estralls de guerres, grans catàstrofes o situacions de fam i pobresa en qualsevol lloc del món. Tots compartien el mateix sentiment de perplexitat. A unes hores d’avió, havien vist la mort, la violència, el patiment, la crueltat... i aquí tot seguia igual. L’experiència havia canviat la seva vida, però temien que només la seva.

Havien tingut la il·lusió que, amb les seves cròniques, contribuïen a conscienciar als seus lectors. Però quan tornaven; quan passejaven pels carrers; quan parlaven amb la gent d’aquí, tenien la sensació que tot seguia igual. Se sentien decebuts perquè, en la normalitat de la vida quotidiana, hi veien un signe d’indiferència davant el dolor que ells havien presenciat i que els acompanyaria per sempre.

Els professionals de la salut temen l’oblit i per això insisteixen tant en la necessitat de cuidar la sanitat pública

Aquests dies, escoltant els testimonis dels professionals de la salut, em venen a la memòria aquelles llargues converses que mantenia amb els periodistes que acabaven de tornar d’un escenari de guerra o fam. Els metges i metgesses, les infermeres i infermers, el personal auxiliar, el de neteja... tots els que han viscut en primera línia el combat contra la Covid-19 també senten perplexitat. Quan surten de l’hospital, la consulta del CAP o la residència d’avis es pregunten pel significat d’algunes de les imatges que veuen als carrers o pels comportaments irresponsables a la política.

La resposta no és gens fàcil. I el temps ens dirà el grau de maduresa de la nostra societat a l’hora d’afrontar la pandèmia i d’aprendre les lliçons que en deixa. Però ara ens toca escoltar als sanitaris. Compartir la seva experiència. Ens diuen que han resistit. Que han curat i cuidat fins al límit de les seves forces, físiques i emocionals, gràcies a «fer pinya». Al suport mutu entre els companys. A plorar i riure junts. A la capacitat de formar-se i aprendre sobre la marxa; d’estudiar a la nit, després de torns de dotze hores. I gràcies al suport de la família. Dels amics.

Sempre tindran en la memòria aquells dies de l’any 2020 en què van lluitar a vida o mort contra el coronavirus

Aquesta experiència els ha canviat. Cada un d’ells ja no tornarà a ser el mateix. Sempre tindran en la memòria aquells dies de l’any 2020 en què van lluitar a vida o mort contra el coronavirus. 

De la mateixa manera, la pandèmia ha transformat la vida de tots els que han perdut a éssers estimats. Amb el dolor afegit de no haver pogut acompanyar-los en els últims instants.

La pandèmia també deixarà una petjada molt profunda en els que han viscut el confinament amb por e incertesa, en situacions de convivència o d’habitabilitat molt difícils. En els nens i nenes de famílies vulnerables que tenien l’escola com a refugi. En els avis i àvies que han sobreviscut a la tragèdia de les residències. En els milers de persones que, d’un dia per l’altre, s’han vist abocades a la pobresa. I que avui formen part de les «cues de la fam», com aquelles que els reporters guarden en la memòria.

Per tots ells, les víctimes de la pandèmia no són xifres. Són experiències viscudes. Però la gran pregunta segueix aquí: i per la resta? Pels que han tingut la immensa sort de sobreviure sense ferides als primers mesos de la pandèmia? I pel món de la política, on la dreta extrema utilitza de forma obscena a les víctimes?

Penso que els sanitaris tenen una percepció semblant a la que m’explicaven els reporters en tornar d’una tragèdia. Temen que el seu immens esforç es malmeti per la inconsciència d’una part de la població. Per la incapacitat de posar-se en la pell de les víctimes i dels que han lluitat per salvar-los. I per l’oblit quan hagi passat l’emergència. Per això insisteixen tant en la necessitat de cuidar la sanitat pública. De revertir les retallades de personal i de recursos. De dotar de mitjans els hospitals i l’assistència primària.

El personal sanitari coincideix en explicar que la seva millor recompensa és l’alta d’un malalt després de setmanes de combat a l’UCI. És una alegria compartida per tots. El fruit d’un treball col·lectiu. Podria ser una bona metàfora de la solidaritat necessària per superar, junts, la pandèmia i la crisi econòmica i social. I per, com demanaven els vells reporters, no deixar a les víctimes soles amb el seu dolor.
 

Josep Carles Rius Baró, nascut a Valls, és president de la Fundació Periodisme Plural. Va ser degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya i ha estat vinculat a mitjans com ‘Mestral’, ‘El Pati’, ‘La Vanguardia’, ‘El Periódico’, TVE, ‘Público’ o Eldiario. es. És doctor en Ciències de la Comunicació i autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’.