Costa Daurada, Costa Brava i el bon turisme. Enviar tot allò que ningú vol cap a Barcelona seria la torna

L’any 1968, la revista Triunfo va publicar un llarg reportatge escrit per Lluís Carandell i fotografiat per Xavier Miserachs. El titular era: «Salou, la playa de la Corona de Aragón». Ara fa cinquanta anys, el que més destacaven els dos clàssics del periodisme era la presència d’estiuejants aragonesos. La resta eren barcelonins, veien pocs estrangers i bastants soldats del campament de Castillejos. 

Carandell recordava els reusencs benestants que s’havien fet cases senyorials i modernistes, mentre que la gent senzilla de Reus hi anava en carro perquè només hi havia un autobús. No esmenta, però, la vella dita popular: «A Salou hi van els de Reus quan volen rentar-se els peus». En aquell moment del turisme naixent i encara no de masses, es discutia si Salou s’havia d’anomenar Costa Daurada o La Platja d’Europa. La dependència municipal de Vila-seca no agradava i la gent no se n’estava, de declarar la seva llista de greuges. Opinava Carandell que el nou urbanisme de Salou li recordava més el de la Costa Brava que no pas el de Benidorm i testimoniava que els pescadors desertaven de les barques per dedicar-se al «negocio de sol y arena».

Per segon any, la temporada turística comença sense la mala premsa i la mala imatge internacional que van comportar el Saloufest, i les autoritats volen liquidar el turisme de borratxera, sexe i bretolades. El recanvi serà, segons els empresaris del sector, el turisme esportiu. Amb aquest assumpte, torna a la memòria la comparació entre Salou i la Costa Brava que feia Carandell. Perquè Lloret de Mar, que és la vila socialment, urbanísticament i turísticament més semblant a Salou, no va acceptar el Saloufest.

I tampoc vol el turisme de baix cost i conflictiu. Coincideixen ambdues poblacions en incrementar el turisme cultural, el familiar, el rural i especialment el que anomenen de qualitat, que vol dir amb alt poder adquisitiu. Les intencions són bones, però amb xifres a la mà, resulta ser que el turisme rural de tota la demarcació de Tarragona no omple ni un gran hotel de Salou, igual com de la Costa Brava no omple un gran hotel de Lloret de Mar.

Pel que fa al desitjat turisme de qualitat, les estadístiques no són gaire positives. A la Costa Brava només hi ha un hotel de gran luxe, i a la Costa Daurada cap. La Costa Brava només disposa d’onze hotels de cinc estrelles i la Costa Daurada en té quatre. I enfront dels 77 de quatre estrelles que ofereix la Costa Daurada, la Costa Brava en té 152. És fàcil deduir que amb pocs hotels de luxe, poca clientela luxosa es pot atraure. Així doncs, costarà molt temps i esforços oblidar la dita popular: «entre Blanes i Lloret, no en farem un pam de net».

Passa que ambdues poblacions van créixer gràcies a un turisme interior de classes mitjanes i a un turisme internacional de baix cost basat en vols xàrters. Era l’època dels overbookings, quan fins i tot s’havien desviat vols a Mallorca i es feia creure als turistes de tot el dia a la platja i nit a discoteca que estaven a Salou o a Lloret. La majoria ni se n’adonaven, perquè ni la cultura ni el món rural eren els seus objectius. Era quan Miserachs retratava rucs carregats de càntirs pels turistes, dones vestides rigorosament de negre, pescadors amb cares magres i guàrdies civils rondant per les platges. Quan les excursions més venudes eren a les places de toros. I amb un dia d’escapada a Barcelona ja en tenien prou. 

Es diu que el passat sempre passa factura, i en aquella època no calia fer cap esforç per tenir els hotels, els càmpings i els apartaments rebotits i la clientela assegurada. La factura va començar a arribar amb els vols de baix cost, la competència d’altres destinacions més econòmiques a l’estranger i, finalment, amb la crisi econòmica mundial. A més, empresaris de la Costa Brava i la Costa Daurada diuen que des que Barcelona es va posar de moda, perden clientela. 

En tot cas, ara Salou i Lloret tenen una esperança. És que l’alcaldessa de Barcelona no vol hotels, ni turisme de rics ni de pijos, diu ella. Potser és una bona oportunitat per atraure el turisme de categoria i enviar cap a Barcelona el turisme d’espardenya, incívic i de baix cost que ja ningú vol. Seria la torna.