Càritas Diocesana, nexe d´unió

Durant l’any 1991, Càritas Diocesana de Tarragona es traslladà a les dependències remodelades de la casa de l’arquebisbat, juntament amb tots els altres organismes diocesans. Aquest trasllat tingué un sentit simbòlic important, tant des de l’equip de Càritas com des de la cúria diocesana, perquè ens vam sentir més a prop els uns dels altres. Internament vam crear un nou pla comptable de CDT, instant les Càritas parroquials i interparroquials a establir el seus propis pressupostos. També vam organitzar el treball intern per objectius amb calendari d’actuacions per part de tots els membres de l’equip.

Ens vam homologar davant la Generalitat com a entitat per gestionar ajuts PIRMI a partir de febrer de 1991 i davant el volum de feina que hi havia, al setembre de 1993 s’incorpora Pilar Ribas com a treballadora social responsable del programa. També ens vam integrar en el programa interdiocesà de Gent Gran. Això comportà l’organització de cursos de formació de voluntariat subvencionats per l’Incavol. El grup que treballava a la presó de Tarragona, encapçalat per Paquita Sans, va comptar amb el suport de CDT, si bé aquest grup no estava coordinat amb les Càritas de Reus, d’on procedien la majoria dels seus integrants.

A més del propi interès de la feina, hi van haver moments especialment gratificants com quan Domènec Mestres cedí a CDT una casa de tres pisos a Cornudella de Montsant o quan el centre Ceradai o el Col·legi de Periodistes de Catalunya ens concediren la Medalla d’Or i la Petxina Daurada respectivament.

A banda de tots aquests aspecte mencionats, tres van ser les àrees de treball a les quals vam dedicar bona part dels nostres esforços: l’atenció a les Càritas de base, la Casa de Transeünts i el Centre Català de Solidaritat, el projecte interdiocesà de lluita contra la drogoaddicció.

A les poques setmanes d’haver pres possessió, vam programar una jornada específica, amb participació dels representants de les tres Càritas interparroquials, amb l’objectiu de definir què volíem que fos la nostra CDT. També es programaren una sèrie de visites als diferents arxiprestats per tal de conèixer la seva realitat i les seves necessitats. De seguida vam veure que calia començar des dels elements bàsics, intentant crear la consciència de pertànyer a una mateixa Càritas diocesana. Cada Càritas havia d’atendre les persones necessitades del seu àmbit i pocs es plantejaven tenir línies d’actuació comunes o projectes compartits.