Crònica del meu 17A. Mantenir la unitat i la fermesa és indispensable

La Rambla buida. Arribar al límit de la zona zero no va ser fàcil, com tampoc informar d’una realitat esborronadora sense poder fer res per alleugerir el dolor de les víctimes i els familiars 

16 agosto 2018 12:22 | Actualizado a 16 agosto 2018 12:25
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Aquesta setmana les cerimònies en record de les víctimes dels atacs terroristes del 17A, que tindran lloc demà divendres a Barcelona i dissabte a Cambrils, omplen les pàgines dels diaris i inunden bona part dels programes de ràdio i televisió, per no dir les xarxes socials. No és objectiu de la meva mirada ni valorar declaracions ni contradeclaracions, només compartir la meva crònica d’aquell dia que ha quedat marcat per sempre més al nostre calendari.

Vaig arribar a la Rambla poc abans de les deu del vespre. És aquella hora quan en ple estiu comença a tancar-se la nit i la llum projectada dels fanals, que van prenent temperatura, acompanya la lluna minvant. Feia poc menys de cinc hores que Younes Abouyaaqoub havia irromput a la Rambla de Barcelona conduint una furgoneta amb la qual va provocar quinze morts, entre ells dos nens (Xavi i Julian), i ferides de diversa consideració a més d’un centenar de persones. 

Vaig conèixer la notícia com molts periodistes per atzar. Sempre recordaré aquell 17A perquè va ser el primer dia de platja de l’Èric, el meu fill, que havia nascut quasi quatre mesos abans, un 23A en plena diada de Sant Jordi. 

De vacances, sense mòbils i pràcticament desconnectats vam aprofitar el camí cap a casa per fer la revisió pediàtrica del nen. Elena, la infermera, va rebre dins la sala una trucada confirmant que alguna cosa molt greu havia passat a la Rambla de Barcelona, un atropellament massiu i que semblava un atemptat. Un cop a casa el telèfon treia fum. Vaig agafar quatre coses i vaig sortir cap a Barcelona sense gairebé haver paït la notícia i sense saber què em trobaria.
Arribar no va ser fàcil i informar d’una realitat esborronadora sense poder fer res per alleugerir el dolor de les víctimes i familiars tampoc.

L’Operació Gàbia estava en marxa per intentar detenir els terroristes implicats i tot el perímetre al voltant de la Rambla havia estat evacuat. Baixant pel carrer Balmes, la Ronda Universitat marcava el límit de la zona zero, les voreres plenes de turistes estirats a terra que, amb les seves maletes, esperaven poder accedir als seus hotels. 

A la cantonada de la Rambla Catalunya em vaig trobar amb el jove Zuhir Mohammad, que amb un cartell al seu cotxe s’oferia a transportar de franc qualsevol persona que ho necessités. Zuhir m’explicava que en un primer moment la majoria dels turistes atrapats al centre de la ciutat tenien una mica de por, tots havien passat o pensaven passar per la Rambla. Van ser molts els barcelonins i barcelonines que van posar el seu vehicle i fins i tot un allotjament a disposició dels visitants, tot per reconfortar aquells encara en estat de xoc.

Passaven les hores i avançava tot intentant endevinar la Rambla i arribar a la porta del Zurich, on s’havia instal·lat un punt informatiu. Va ser travessar el control dels Mossos i es va fer el silenci, un silenci rotund, ensordidor d’un indret que sempre hem conegut ple d’enrenou, un silenci tan impossible de sentir com d’explicar. La Rambla buida, només el soroll de les converses dels walkie-talkies dels Mossos i de la grua que treballava per retirar la furgoneta del passeig. Fins i tot eren perceptibles les passes de l’alcaldessa, Ada Colau, quan caminava per atendre els mitjans. 

De seguida van arribar les primeres notícies des de Cambrils del que més tard es va confirmar com un segon atac de la mateixa cèl·lula terrorista. 

I així a poc a poc, molt lentament la nit del silenci obria pas al dia, al dia de la unitat, al dia del no tinc por, al dia d’una resposta espontània i unànime com mai, al dia del tots plegats. No he tornat a veure el Zuhir però estic segur que hi serà, en silenci, com centenars de milers de barcelonins i barcelonines acompanyant el dol dels familiars i amics de les víctimes del 17A. 

Un dia explicarem a l’Èric que coincidint amb la seva estrena a la platja un atemptat va posar fi a la vida de quinze persones, entre elles els petits Xavi i Julian, a la Rambla de la ciutat que el va veure néixer; la mateixa Rambla que l’escriptor britànic Somerset Maugham no va dubtar en qualificar com «el carrer més bonic del món» i a la qual intentarem anar cada Sant Jordi per celebrar el seu aniversari.

 

Periodista. Fuentes va ser la primera veu de la primera emissió de Ser Tarragona. Des de fa una dècada és redactor del servei en castellà del canal europeu de televisió Euronews amb seu a Lió (França).

Comentarios
Multimedia Diari