Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

Crònica d’un èxode anunciat. L’equidistància és sempre fugir cap a la dreta

Els grans conglomerats, lligats a Madrid. La Catalunya de Jordi Pujol (ja comencem a saber-ne els motius) es va preocupar poc per edificar i treballar un teixit empresarial arrelat a la terra, amb ideals catalanistes

Jordi Cervera

Whatsapp

En la cronologia l’editorial Planeta més d’un periodista haurà fantasiejat amb el joc de la marmota, amb trobar-se cada any enmig d’un curiós bucle on es repeteixen paraules i rituals amb una precisió quasi inquietant. I sí, és fàcil veure-ho amb la perspectiva del temps i amb tots els detalls i matisos que tenim ara, però la Catalunya de Jordi Pujol (ja comencem a saber-ne els motius) es va preocupar poc per edificar i treballar un teixit empresarial arrelat a la terra, amb ideals catalanistes, amb poder i capacitat de decisió que mantingués l’esperit del país i la força de la terra. En lloc d’això, els grans i poderosos conglomerats es van lligar més a Madrid i a tot el que implicava el poder (navegar amb el rei, etc.) que a les nostres essències de territorialitat. Ara ens ho comencem a trobar.

Feia ja anys que el guió de la roda de premsa de lliurament del Planeta era un càlid déjà-vu, la qualitat, la transparència, el treball ingent i impagable del jurat, però també havia permès l’entrada de dos nous elements, els estralls de la maleïda pirateria en un sector procliu a la desesperança i, el més proper en el temps, la independència de Catalunya

José Manuel Lara Bosch, home savi, contundent, irònic i de dretes, defensava sense embuts ni mitges tintes la incoherència de mantenir la més poderosa estructura editorial en espanyol en un país que no fos Espanya, però, pragmàtic i eficaç com era, valorava que encara no havia arribat el moment de prendre decisions

Doncs bé, el moment ha arribat i, per desgràcia, sense la presència de l’editor. Sí, aquesta vegada i sense cap dubte, la roda de premsa hauria perdut la placidesa característica i de ben segur que la vehemència de Lara Bosch hauria aportat contundència i rotunditat sobre un fet que ja és una realitat: Planeta va fer efectiu després de la compareixença del president Puigdemont el trasllat de la seva seu social i fiscal a Madrid.

L’explicació pública, aquella inseguretat que, segons diuen, plana com un voltor sobre algunes de les grans empreses, ves per on les que sempre s’han declarat lligades al territori, a la seva gent i a la seva cultura amb llaços profunds i sòlids i que, per contra, són les primeres que emprenen una ràpida i gens discreta fugida, es contradiu de manera notable amb la realitat de les actuacions posteriors. 

En el cas concret de Planeta (que probablement no és una excepció), les primeres baixades al detall apunten que el grup mantindrà els centres de decisió on eren, Amèrica llatina a Mèxic, França a París, Catalunya a Barcelona, però, i les editorials en llengua castellana i els fastos i celebracions glamuroses que envolten el lliurament del premi Planeta que, pesi a qui pesi, tenen més de ritual social i polític que de literatura?

Doncs res, el cercle es tanca amb més soroll que nous i tot seguirà igual. L’edifici de la Diagonal, davant mateix d’uns altres que també han optat per fer cas del consell d’aquell famós personatge dels dibuixos animats, Leoncio el león, quan deia allò de «Huyamos discretamente hacía la derecha», seguirà al mateix lloc, el personal no es bellugarà, els llibres es continuaran fent on es feien fins ara, el premi es lliurarà uns metres més avall, al Palau de Congressos i només hi haurà un document, més polític que real, on dirà Madrid en lloc de Barcelona.

Realitzar el tràmit burocràtic de traslladar la seu social de qualsevol empresa fora de Catalunya és, en realitat, posar la bena abans de la ferida i, contradient de manera frontal aquesta pulcra equidistància que proclamen els qui duen a terme l’operació (una pòlissa, un segell i aquí pau i allà glòria), no és altra cosa que prendre partit de manera oberta i descarada per una de les parts, la més forta i la menys democràtica però la que més avantatges pot proporcionar a curt termini.

Temas

Comentarios

Lea También