Crònica per a piano sol en el Dia de la Música

Avui és el Dia de la Música, celebració civil que es va afegir a la religiosa de Santa Cecília. El piano és un instrument complet que permet evocar-la, i que els hi proposo des d’un recorregut de periodisme de la vivència. També per convidar-los, si escau, a estudiar-lo, encara més si en tenen un a casa i poden donar-li vida: un piano no és un moble, és una bellesa dinàmica que reviu diferent en cada partitura. No hi ha límit d’edat, sempre si és a temps. Pasqual Maragall el va començar a tocar mentre era president de la Generalitat. Tocava el que havia tocat el seu avi, Joan Maragall, un dels escriptors més enormes de la literatura catalana.

La literatura sobre el piano és de format gran cua, llarga i ampla, la millor sonorització possible. Joan Maragall no només el tocava, sinó que ens va deixar bellíssimes pàgines parlant-ne, com després van fer García Lorca i García Márquez. També el tocava Carlos Ruiz Zafon, la mort del qual ens omple de tristesa. El piano és un instrument completíssim: fa ambidextre qui el toca, que llegeix simultàniament dos pentagrames en dues claus diferents, posant a prova el sistema nerviós, l’orella ha d’estar activa, les memòries mental i mecànica es creuen i si no es creuen també el cor i la raó, l’art no serà mai possible.

Mentre la mare em gestava, tocava la integral de les Sonates de Beethoven, i no sé si per aquesta inducció més emotiva que biològica, vaig néixer amb oïda absoluta, un regal impagable per a fer música: permet escoltar els sons i identificar-los amb notes, i consegüentment reproduir-los. A la mare, Núria Viladrich, li dec la música. No només per la integral Beethoven en fase gràvida, sinó per haver fundat, l’any 1948, l’Acadèmia Musical Santa Cecília, al passeig Maragall! de Barcelona en la cruïlla Horta-Guinardó. Gràcies a això, la meva vida va transcórrer amb un piano a cada cambra de la casa, fins i tot al menjador: teníem sis pianos! Sempre hi havia alguna classe i per tant, sempre en sonava algun o uns quants alhora, i se sentien des de les precioses lliçons melòdiques de solfeig del mestre Zamacois, fins a les poloneses de Chopin o el catàleg a quatre mans de Schubert, per fer només un parell d’esments.

No cal dir que «el nen» -jo- va aprendre a tocar el piano abans que a llegir, i quan vaig tenir «edad de merecer» era l’animador de les antigues soirées i de les modernes «festes particulars» generacionals dels feliços seixanta, que em permetien incorporar al repertori clàssic Lennon & McCartney sense trencar la tradició, perquè Yesterday és un coral pòstum de Bach i Eleanor Rigby un quartet de corda de Mozart.

El piano rei de la nostra acadèmia domèstica era un Chassaigne Frères, gran marca francesa que tenia una important seu i centre d’exportacions 
-naturalment via marítima- a Barcelona. Era el mateix model amb el qual el gran Federicu Mompou feia música i la creava; ara es pot veure al Museu de la Música. També teníem un Maristany, de la casa catalana fundada el 1870, quan Barcelona era la ciutat de la península amb més cases de barrets i de pianos. La mare, en el seu format de directora de l’acadèmia, procurava estar al dia i va comprar un Yamaha Disklavier d’última generació, que enregistra la pulsació en disquets d’ordinador, i encabat la informàtica activa la mecànica, les tecles es mouen soles i l’instrument sona com l’havies fet sonar.

Vaig heretar un piano Dawson anglès, amb molt valor sentimental perquè era el del mestre de la mare i meu, Ferran Ardévol i Miralles, un tros de músic, concertista, compositor i pedagog, de Cambrils però establert al passeig de Gràcia. Quan ja vaig parar casa, vaig comprar un Weinbach de cua, fabricació txeca amb l’acreditat so centreeuropeu des del segle XIX: aguts suavíssims, greus vellutats i profunds, harmònics nets i perdurables. El piano forma tanta part de la meva vida, que fins i tot el meu ofici d’escriure li deu influències d’estructura i ritme, per això vaig fer la tesi doctoral sobre la relació entre paraula i música.

Hi evocava els escriptors músics amb qui he iniciat i musicalment acabo per donar musicalment el to en la mateixa nota. Tocar els pianos de García Lorca a la Residencia de Estudiantes de Madrid i la casa museu de Granada em va emocionar. Vaig fer-hi les cançons tradicionals que ell va harmonitzar i fins i tot enregistrar en disc (remasteritzat en CD) amb la veu de la tonadillera La Argentinita, i alguna de les partitures que tenia al «solfero», probablement les que tocava abans que l’assassinessin.

He fet poc de músic públic: casaments i enterraments familiars i amics; organista d’estiu a Torredembarra fent costat al meravellós cant tenor del pare, Joan Batista; algun moment memorable com de guest star amb els Ovidi-3; acompanyar la Marina Rossell, en Sisa, en Celdoni Fonoll, en Xavier Ribalta... I la banda sonora del documental Polifonia Basca, que va fer la productora Clack sobre la meva corresponsalia política a Euskadi i van emetre TV3 i Euskal Telebista.

Aquests dies de confinament, però, vaig penjar al Twitter algunes peces amb el hastag #4notesquarantena. N’hi vaig dedicar una a l’amic admirat Manuel Cuyàs, La mare de Déu quan era xiqueta, que me l’havia cantada, i la piulada d’agraïment va ser l’última que va fer. Jordi Amat, un altre escriptor que ha conviscut amb la música des de la infantesa, ho va contar a La Vanguardia i -quina cosa més bonica- em vaig veure de músic allà on havia crescut com a periodista.

Antoni Batista. Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘Clandestins’ és el seu últim títol.