Crònica per a voyeurs. Protagonistes 2017: periodisme, corrupció, violència de gènere i policia

‘Si nuestra sociedad tuviera la oportunidad de ser voyeur por un día, abordaría la vida de manera muy distinta a como lo hace ahora». El propietari d’un motel de Colorado, Gerald Foos, s’expressa així per justificar un delicte que va cometre reiteradament i durant anys.

A mi el comentari em serveix per invitar-vos a ser voyeurs dels meus llibres. Enguany n’he llegit pocs, però n’he fullejat més. D’alguns, n’he seleccionat uns retalls, no crec que arribin a excitar-vos, per tant només sereu uns voyeurs en sentit figurat.

El periodisme del Washington Post va posar en dubte el rigor del periodisme literari de Gay Talese i també la seua credibilitat. A Foos i a Talese els van posar davant d’un espill i n’ha sortit un documental que mostra com són, què pretenien i com es va gestar el llibre. Qüestionar el periodisme, des del periodisme per mantenir l’essència.

Menys professional va ser la punyalada que li van voler clavar a Emmanuel Carrère quan escrivia L’adversari: «Debe de estar encantado de que escribas un libro sobre él, ¿verdad? En el fondo ha hecho bien matando a su familia... Se habla de él, aparece en la tele... Es lo que yo llamo triunfar por todo lo alto». Li va etzibar estes paraules una dona que s’havia sentit enganyada per Jean-Claude Romand, el protagonista.

El comentari posa sobre la taula la idoneïtat o no del periodisme, el llibre tanca el debat. Seria interessant que Robert Hare sotmetés al seu test a Foos, a Romand i, per què no?, també a Talese. Sin conciencia és una lectura pertorbadora: «Les encanta tener poder y control sobre los demás. Ven a la gente como meros objetos que les pueden dar gratificaciones. El débil y el vulnerable son sus objetivos».

Corrupció i violència de gènere per al 2018

La realitat s’ha de combinar amb la ficció, per oxigenar el cervell. Una única pinzellada de novel·la: «Pujo al cotxe i respiro profundament. La idea que em tenen atrapat, però jo també els tinc a ells, per primer cop em produeix una certa satisfacció».

És novel·la, us en dono paraula, i més dades: «La informació que has obtingut no val cinc-cents mil dòlars i, tanmateix, és un secret d’estat i no es pot fer pública». És ficció però Petros Màrkaris sembla que retrati la societat, la delinqüència econòmica i la corrupció amb un pretès realisme! Hi ha realisme Offshore?

«Él le disparó a ella en el corazón y luego se pegó un tiro en la sien». Res d’adjectius. No sé si es va fer un minut de silenci l’endemà, no sé com combat la violència de gènere, la societat alemanya. Aquí, tot i que s’hi treballa, és una assignatura encara suspesa. «Buenos días, me llamo Ferdinand von Schirach, soy abogado» i exposa els fets amb poques paraules i molt significat.

Queda un dia per xutar el 2017 (per qüestions personals, el 2017 no l’acomiadaré, el xutaré ben lluny), si sou de fer-vos el llistat de propòsits per a l’any nou, este és imprescindible: «Me sentí mal, de verdad, pero no le di más vueltas. Ya no tenía solución... Intenté descubrir qué había hecho mal. Qué necesitaba hacer de distinta manera».

És una primera injecció de l’essència grit. No us desvetllo més, ni què és, ni per a què serveix, si sou perseverants ja aconseguireu la informació pel vostre compte: «Algunas personas rinden de maravilla mientras todo les va bien, pero se desmoronan en cuanto las cosas se ponen difíciles. Los grandes triunfadores eran la perseverancia personificada». El talent ajuda, diuen (aquí hi aniria una emoticona d’ullada).

Us queda un buit a la llista de «pendents per al 2018»? Deixeu que Radley Balko hi anoti una pregunta que es fa a Rise of the warrior cop: les forces policials actuals són coherents amb els principis d’una societat lliure? Vigileu de no ennuegar-se, amb el raïm.

Periodista
Nascuda a l’Ametlla de Mar, és autora del llibre ‘Sense cadàver/Sin cadáver’. A TV3 informa de notícies de l’àmbit judicial, policial i de la seguretat.