Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Cruyff, Florentino, Puigdemont

Xavier de Gispert

Whatsapp

M’agrada el futbol, sóc del Barça i el Dream Team de Johan Cruyff va ser la meva via d’entrada a l’univers culer quan tot just m’endinsava en l’adolescència. I, tot i així, m’embafa, em resulta exagerada, la febre cruyffista que ha recorregut el país durant els darrers dies i que, molt probablement, tornarà a impregnar els mitjans espanyols i catalans aquest cap de setmana, amb la celebració del clàssic al Camp Nou.

És cert que Cruyff va ser tot un símbol per al F. C. Barcelona, una institució esportiva i econòmica que, ens agradi més o menys, mou masses i passions dins i fora de casa nostra. De fet, en certa manera, és comprensible –o, almenys, inevitable– que els càrrecs de certes institucions, com el conjunt del món de l’esport, ni que sigui per pura formalitat, emetin comunicats i assisteixen a cerimònies que per a la majoria dels mortals serien d’àmbit familiar.

Ara bé, altra cosa és que el president de Catalunya, Carles Puigdemont, es mostrés «commogut». O que el president del Reial Madrid, Florentino Pérez, assegurés haver quedat «consternat». No em sembla creïble i ni tan sols ho considero elegant; sobrepassa, amb escreix, les formalitats exigibles al seu càrrec. Que deixin la comèdia per al cinema i els micròfons per a la política. I si realment se senten entristits, consternats o commoguts, que aixequin el telèfon en comptes de piular emocions per Twitter.

Abans d’acabar, vull insistir-hi. Cruyff va ser el culpable que qui escriu aquestes línies volgués estampar l’escut del Barça al sostre de la seva habitació. Un somni no complert, una desmesura d’infantesa que, sortosament, pare i mare varen evitar. I més enllà del futbol, l’holandès va ser també l’artífex d’algunes màximes que sempre t’acompanyen: «Si sóc petit, haig de ser més espavilat. Si no sóc fort, haig de ser més llest».

I ja per acabar, vull recordar-ho. El difunt que avui homenatgem no era gaire amic de les falses aparences. Si més no, en públic no les practicava.

Temas

  • OPINIÓN & BLOGS

Comentarios

Lea También