Cures intensives al Nàstic. N’hi ha per exigir responsabilitats i pressionar per saber on coi porten aquesta nau que sembla sense rumb

Potser plauria més escriure altres qüestions d’actualitat, que la política dona molta teca. Però ens ocupa el Nàstic, entitat que continua sense encendre les preceptives alarmes. Tres dissortades temporades fins a la patacada final, com si no es pogués lluitar contra un destí ja marcat. La campanya a punt de finir ha semblat dissenyada pel pitjor enemic. Deu ser que, a les nostres contrades, no hi ha gent que entengui un borrall de futbol. O potser no són consultats pels que tallen el bacallà a La Budallera. En el llistat de preferències, opten per creure als interessats que busquen comissions i col·locar mediocritats abans d’escoltar gent entenimentada que parli de projectes i realitats, que mostri un mínim afecte pels colors. Així ens va. 

Ja toca dir que el fitxatge de l’últim entrenador, encara en nòmina, ha resultat una previsible broma de mal gust. Si precises de revulsius miraculosos, potser és millor creure en la ciència infusa o encomanar-te als sants de devoció. Preferible l’esoterisme a contractar professionals condemnats al fracàs abans i tot de començar la feina. Confirmada l’evidència, resulta que ens haguéssim estalviat un seguit de discursos inversemblants, d’aquells dirigits a gent que no disposa d’ulls a la cara ni té cap criteri per avaluar nivells de rendiment en el futbol, matèria ben fàcil de dominar. Aquest esport no té gaire de física quàntica, prou ens entenem. Ara, en un lent i trist comiat, ens l’haurem d’empassar fins al darrer dia pel trist motiu d’estalviar la quitança. Tampoc contribueix a la serenitat que jugadors de nul·la prestació acusin el sofert aficionat de ser un frustrat per remugar davant la trista campanya perpetrada. Ja pot demanar disculpes, ja, que la patinada del personatge ha estat catedralícia, com si no hi hagués ningú a la casa amb autoritat moral suficient per tocar-li el crostó.

No surt ningú per aixecar l’ànim, per enfrontar-nos al curt termini sense aquesta sensació d’absolut KO

Vist el panorama, no n’hi ha prou amb limitar-se a la queixa. N’hi ha per exigir responsabilitats i pressionar per saber on coi porten aquesta nau que sembla sense rumb ni full de ruta. Vigileu, que la feblesa del moment ens sembla digna de cures intensives.

La gent grana ha trigat força en fer-se a la idea del descens per pur sentiment de negació. Podíem anar fatal, però quedava un bri d’esperança per allò que l’esport esperona situacions inconcebibles. Al final, tal com passa a la vida en general, s’imposa la lògica i quan caus al fons i t’abandona la moral, resulta que no hi ha ningú que acompanyi en el sentiment. I no surt ningú a l’aparador per aixecar l’ànim, per rescatar un mínim d’esma i tremp que esperoni enfrontar-nos al curt termini sense aquesta sensació d’absolut K.O. A terra, inconscients i sense que ningú digui com navegarem a Segona B. Si teixiran un pla ambiciós, engrescador, o ens conformarem a vagar en aquest constant viacrucis d’improvisacions, nyaps i pegats en què han convertit el Nàstic.

Per no saber, ignorem qui continuarà de l’actual vestidor, si alguns dels que han naufragat intentaran a partir de l’estiu fer-nos surar. Marxaran, òbviament, l’àmplia col·lecció de cedits i qualsevol amb mínim pes al mercat, però igual desfilen també les joves promeses que haurien de ser pal de paller d’un esdevenidor forjat amb un mínim de cara i ulls. Ni d’això n’estem segurs.

Ignorem qui seguirà. Igual desfilen les joves promeses que haurien de ser pal de paller d’un futur amb un mínim de cara i ulls

Tampoc és que despertin onades d’entusiasme els noms que sonen com a relleu en la direcció tècnica. D’acord, l’economia sembla arreglada, però de la resta, el més calent és a l’aigüera. Potser fora moment de vendre accions, senyors de la SAD, i deixar pas a saba nova, en cas d’existir, però si podem demanar, no ens venguin a forans de la Xina o de ves a saber on, inversors que saben tant de Tarragona com nosaltres de Madagascar. Res.

Cada partit del Nàstic ha estat més fluix i melodramàtic que l’anterior i anem pel camí de llençar la cortina final a l’escenari sense esma d’enlairar-la per a la propera funció, d’altres característiques. Convindria una reflexió a fons, algunes mesures dràstiques, però estem convençuts que ningú les afrontarà. I això és el que preocupa.

* Periodista. Frederic Porta ha estat periodista a diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent