Davant les errades, ja no exigim responsabilitats

Quina sort tenen de què passem pàgina tan ràpidament, de què tot quedi a la superfície del titular immediat i mai no aprofundim suficient per reclamar responsabilitats. Ho saben i actuen en conseqüència, aprofitant en benefici propi les singularitats dels temps que ens han tocat viure a tots, especialment als que no tallem el bacallà.

Si t’assenyalen amb el dit com a responsable d’una malifeta, per grossa que sigui, aguanta i reacciona impassible, que ja passarà i el temps jugarà sempre a favor teu, esborrant la petjada de les calamitats que puguis haver comès. I així s’emboliquen al pal major, com els mariners d’Ulisses quan sentien els cants de sirena.

Si resisteixes en la breu, brevíssima frase de crisi, gaudiràs de premi instantani i veuràs com escampa sense moure’t de lloc, del despatx que haguessis hagut d’abandonar si això, realment, funcionés de veritat i es certifiqués que la teva competència no queda a l’altura del que seria exigible, que no ets prou bo per al càrrec públic que ocupes.

En aquestes estàvem aquesta mateixa setmana, moments després de llegir una d’aquelles notícies menors, que passen desapercebudes, exposades durant minuts a l’aparador públic abans de desaparèixer camí de l’oblit. Ens cau a sobre tanta informació que no som capaços de separar el gra de la palla, de discernir l’anècdota d’allò important. Vivim tan accelerats que hem perdut l’habilitat i el do d’aturar-nos per rumiar conclusions.

La notícia, segurament desconeguda i ja oblidada, afirmava que no s’havia venut ni el 20% del marxandatge preparat per a la celebració dels Jocs del Mediterrani. Ah!, però es van arribar a celebrar? Van realment existir? O ja només formen part d’un passat remot que tenim pressa en oblidar? Ni la cinquena part, que es diu aviat.

No cal ser cap setciències per arribar al senzill veredicte que es desprèn d’aquesta nova. Simplement, la iniciativa mai no va quallar entre la ciutadania, d’aquí tan magnífic excedent de material sobrant. Poca gent volia gastar diners, pocs o molts, en un record del suposat esdeveniment. No hi havia cap mena d’implicació emocional, del sentiment que et porta a comprar-ho pensant que, cert dia, et sentiràs encantat de recordar les agradables vivències d’aquelles jornades. Res de tot això. Ans el contrari amb rotunda manifestació. Esfereïdor percentatge, aquest del 20%.
Ja intuíem que, francament, organitzar això no tenia raó de ser, ni tan sols esgrimint les instal·lacions esportives de primer ordre que ara toca gestionar, mantenir i justificar amb activitat esportiva de base tarragonina.

Al cap i a la fi, com menys en parlem i ens en recordem, diríem que millor i aquest sembla pressentiment tàcit compartit per un bou tou de població. Tampoc no hem remugat més enllà de quatre converses de cafè, tampoc hem exigit responsabilitats entre la classe política que ens va conduir per aquest pedregar, en cas que ho fos.

Així ens hem quedat, en el dubte passiu, sense ganes ni de qualificar-ho perquè la modernitat ja ho té, això de creure que tot és aproximat, relatiu i circumstancial, com deia el poeta, i que no n’hi ha per tant en res. N’hi havia per exigir dimissions i no ens hi hem posat, deixant que els polítics minimitzessin el daltabaix. N’hi havia per emprenyar-se i potser hi ha gent que consideri més savi no fer-ho. Serà que el tarragoní no vol carregar el fetge amb noves pedres, que en té prou amb perseverar sense escarafalls, expressió ben pròpia del seu tarannà.

Prou sabem per experiència que en aquest país no dimiteix ningú i ens fa una infinita mandra democràtica apressar-los a marxar per incapaços, per irresponsables, per no estar a l’altura de la ciutadania. Val més passar pàgina, malgrat que els protagonistes continuïn exactament allà on eren. Tant se val, demà serà un altre dia i tindrem altres notícies, l’espectacle mai no s’atura. D’aquí a un cert temps, igual arribem a esborrar el record, igual confonem ficció i realitat per a convèncer-nos que els Jocs no van existir. O Inipro. O el que sigui. I Ballesteros respirarà tranquil.