De gràcies i desgràcies

El monjo de Montserrat que celebrava la missa conventual a les 11.00 del 25 de juliol, dia de Sant Jaume, va pronunciar durant l’homilia una frase interessant: «no és el poder que puja al cap sinó que és el cap que baixa al poder».
Després de tant temps de pandèmia, ja anem cap a l’any i mig, de cada vegada queden menys gràcies i en canvi hi ha més desgràcies. Les gràcies de mica en mica s’han anat esvaint, però en canvi han sorgit una quantitat important de desgràcies que es veuen simplement sortint al carrer i vinculades al concepte del poder però no necessàriament polític.

Les gràcies són francament bones de despatxar. Al principi, a més dels professionals sanitaris, hi havia una quantitat important de cossos i forces de seguretat i treballadors essencials que es mereixien, cada dia, les gràcies de les ciutadanes i ciutadans. Ara ha anat minvant considerablement, tot i respectar la bona voluntat i dedicació de molts funcionaris i treballadors essencials. Però res és el que era abans. El pas del temps es suposa que ha anat minvant la seva resistència i han entrat en una fase de control rutinari i treballs repetitius. Amb l’excepció sempre dels professionals sanitaris. Aquests sí que aguanten.

Així doncs, en la modesta opinió d’aquest articulista, les gràcies ja es queden totes i en exclusiva per al personal sanitari, del primer fins al darrer esgraó. Resulta difícil de comprendre com uns éssers humans són capaços d’aguantar cinc onades de covid-19 amb el benentès que entre onada i onada tampoc hi ha hagut massa treva. Ha estat una gran sorpresa veure aquest grup professional que començant, a més a més, amb una manca de mitjans francament negligent per part dels governs corresponents, han suportat i continuen suportant un treball tan intens com perillós des del punt de vista físic com mental. Francament es creu que es mereixen totes les compensacions morals i econòmiques que se’ls pugui donar. Perquè, a més, les gràcies se’ls hi ha de donar totes perquè són ells que reben les desgràcies que venen a continuació.

Així doncs, de gràcies, poques, i de desgràcies, moltes.

El monjo de Montserrat tenia raó. Es diu que a un o altre el poder li ha pujat al cap. Però no és així en realitat. És el cap que baixa al poder. I com és sabut no solament existeix el poder polític o l’econòmic, sinó també el social i sobretot el poder personal.
I aquests poders, tant els primers com el darrer, a mesura que ha anat passant aquest llarg temps, de cada vegada van funcionant pitjor. Perquè sempre s’havia dit que l’home o la dona són els únics que ensopeguen dos cops amb la mateixa pedra. Però aquí anem per la cinquena ensopegada i la pedra sempre és la mateixa.

Si tots haguéssim complert les normes en cada moment, les onades no haurien arribat a la maneta, com es diu en l’esport quan es queda cinc a zero

Es compren que és difícil combinar la salut amb l’economia i que no es pot deixar aquesta a zero. Però no és aquest el problema de fons. El problema de fons és que, deixant de banda, les moltes i fortes errades de la primera onada per part dels poders polítics, un es queda amb la sensació que, si tots haguéssim complert les normes en cada moment, les onades no haurien arribat a la maneta, com es diu en l’esport quan es queda cinc a zero.

I aquí han fallat tots els poders, tant polítics com personals. Els primers perquè han estat incapaços de mantenir i fer complir les instruccions que ells mateixos han dictat. I les persones perquè moltes han anat i van sobrades. Aquesta és l’expressió real: van sobrades. Sols sortint al carrer es veu. Quan era obligació la mascareta al carrer veies una autèntica desfilada de despropòsits, però gairebé no es sancionava res o quasi res. I no parlem dels botellots. O de la confusió entre bombolla de convivència que molts han estès a tota la família. I de bombolles socials que molts han estès a totes les amistats. De fet, conec i tinc ben a prop persones que, en acabar el confinament i fins a la data, no han deixat de fer vida normal i a més a més miren amb un cert aire de superioritat.

A Menorca, al darrere de la urbanització d’un arenal preciós, cap al mig de l’illa, i en un lloc discret, hi ha l’aparthotel covid per a turistes en general, nacionals o estrangers, contagiats o en quarantena, gratis total a pensió complerta i fins i tot els menorquins, amb tradició hospitalària, a més dels tres menús els hi porten alguna coseta per la mitja tarda.

A aquest lloc ja hi ha hagut d’anar la policia local i la guàrdia civil alguna nit per alguna festa. Doncs bé, segons els veïns i a vegades, quan el vigilant està a l’altra banda de l’aparthotel han vist sortir algun resident confinat, tranquil·lament amb una tovallola i cap a la platja. Fantàstic. Vacances pagades deu pensar el confinat.

A Morte a Venezia, el director Luchino Visconti explica la història d’una epidèmia a Venècia, amagada per les autoritats, perquè els turistes no abandonin la ciutat. I és així com tothom continua fent vida normal. Si volen poden posar música a aquest article. I si em permeten personalment, me la posaré i serà la música de Gustav Mahler. Que en realitat és la banda sonora de la pel·lícula. Gràcies i desgràcies.

Ponç Mascaró Forcada és doctor en Dret. Va treballar durant més de trenta anys a l’Ajuntament de Tarragona, on va ser secretari general amb els tres primers alcaldes de la democràcia. Ha rebut nombrosos reconeixements per la seva tasca.