Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

De presència i de fidelitat

La llengua catalana no fou importada. Es va formar per evolució de la llengua llatina
Whatsapp

El meu amic, el canonge tarragoní, Mn. Joan A. Cedó, va regalar-me un llibre i va dir-me; “Anton, sé que t’agradarà”. Fou editat l’any 1951, en homenatge al Dr. Josep Pont i Gol, arquebisbe de Tarragona del 25è., aniversari de la seva ordenació episcopal. I, sense dubte, un llibre que és una meravella sobre el pensament d’aquell gran personatge que estigué tan a prop d’aquesta capital, de la terra i de la gent. Aquest article vol ser un record a aquell extraordinari home, avançat en el seu temps, profund cristià i gran pastor. I també un record per Mn. Cedó, ara hospitalitzat a Santa Tecla i que els seus amics i molts parroquians preguem per la seva recuperació.

En un dels seus discursos deia això: “Aquest mil·lenari de vida s’endinsa en els fonaments ferms de la bella forma de dir que l’Imperi de Roma va dur a aquestes terres, en portar-nos el gran bagatge cultural del pensament i de l’art de la Grècia, i del seny pràctic de la gent del Laci. En incorporar-se els nostres passats a aquesta civilització del Mediterrani, va començar a flamejar el ble de la nostra parla, humil primerament, esponerós i diferenciat després.

Una de les boniques conclusions a què han arribat els romanistes és que la llengua catalana no fou pas importada a Catalunya, ni de la part del Nord, ni encara menys de la part de Ponent. La seva formació és autòctona, per evolució de la llengua llatina, tal com la puresa clàssica i oficial de l’Imperi va saltar als llavis de la gent senzilla i illetrada a les nostres terres. El llatí popular es va anar congriant en les nostres encontrades i agafant formes dialectals més semblants al llatí popular galo-romànic que no pas l’hispano-romànic, més semblant als parlars de més amunt dels Pirineus, com les llengües de la nostra família d’Oc que va del riu Loire fins Alacant.

Aquesta autenticitat mai no s’ha perdut i ha superat els esdeveniments no pas sempre falaguers de la nostra història mil·lenària. El primer sotrac va ser la Batalla de Muret (1213- Pere el catòlic) que va trencar violentament la formació d’una família ètnico-política amb les terres del Llenguadoc i de la Provença, veïnes i germanes en el parlar. El segon molt gran cop fou el Compromís de Casp (1412), després del qual, si bé res no va canviar de dret, moltes realitats, sí de fet. Amb la caiguda de la ciutat de Balaguer van començar unes noves relacions amb la nova dinastia i van obrir-se altres camins a l’evolució política i cultural. I el tercer cop fou la guerra de Successió (1714) amb l’antecedent Tractat dels Pirineus i el subsegüent Tractat d’Utrecht. L’hegemonia de l’Europa del temps del barroc, passa a França del Luís XIV,i es posa fi a les instruccions públiques autòctones del regne de València, després de la derrota d’Almansa (1707) i a les de Catalunya i de les Illes després de la caiguda de Barcelona (11 de setembre del 1714). La nostra unitat quedà estroncada; Catalunya Nord passà a l’administració francesa, Menorca, seguint la sort de Gibraltar, a Anglaterra, i la resta als nous mòduls importats de la dinastia borbònica. Andorra va mantenir una el règim mil·lenari i independent.

He fet -continua escrivint diu el cardenal- aquesta elemental excursió en el camp de la història del nostre poble perquè crec que son els esdeveniments més transcendentals i de conseqüències traumàtiques en l’aspecte lingüístico-cultural. Aquests fets, per ser la història una cadena, han donat origen i donen bona part de l’explicació a la situació que vivim i continuaran donant-ne a la que viuran les generacions que empenyen la nostra.

I altres fets que durant els segles XVIII-XX, s’han succeït fins als nostres dies, gairebé no són història. Al menys, dels més grans, en sabem els trets i les conseqüències. No cal, doncs, fer-ne recompte, però sí que es pot de l’observació que han anat esdevenint en continuada línea homogènia dels trets esmentats. “

Tarragona ha canviat; per aquells dies tenia 40.000 habitants. Avui és una gran capital amb perspectives extraordinàries de creixement demogràfic i econòmic. Tarragona és terra d’acolliment, de futur i d’esperança per les gents arribades d’arreu, avui ja, tan tarragonins com els del casc antic, aquells de tota la vida. I he volgut rememorar les paraules del gran Pont i Gol per donar a entendre a tots –uns i altres- la realitat d’un passat que, com sempre, és la base del futur.

Als nous arribats, molts dels seus fills ja tarragonins de naixença i altres com Mn. Joan A. Cedó, tivissenc de bressol, però tarragoní de cap a peus, que tots a una estimen, defensen i lluiten per la nostra capital. El record de les paraules d’un gran eclesiàstic que no han de caure en sac vuit per a tots els tarragonins que desitgen que la capital continuï desenvolupant-se fermament. I, un altre record, esperant que el canonge de Sant Pau, ben aviat pugui tornar a la seva tasca pastoral, prosseguint els camins d’un món millor, més just, més equitatiu i que la pluralitat enriqueixi l’esperança d’un món millor.

Temas

  • TRIBUNA

Comentarios

Lea También