De raons i prejudicis. La temptació de jutjar fets i persones amb arguments emocionals

Els trobem fascinants, aquests mecanismes: la valoració de qualsevol figura pública segons els teòrics arguments que vulguis emprar en la defensa o atac, molts d’ells triats a conveniència per raons estrictament emocionals. De vegades, fins i tot sobra la realitat contrastada, com sobren els matisos quan es planteja l’anàlisi en extrems de blanc o negre, sense terme mig. El cas és que mai arribaràs a conclusions o en trauràs l’entrellat. Et quedaràs amb una visió esbiaixada, parcial, d’allò que estiguis avaluant. I aquesta curiosa descripció val per a tot.

Comencem amb el recent cas d’en Ronald Koeman, exemple banal. Aquell que vulgui menystenir el treball de l’entrenador tot just cessat a Can Barça podrà argumentar que el seu currículum ja expressava a la bestreta que era justet, per no dir mediocre. Hi ha qui confon els termes i defensant-lo, recorda que va ser l’autor del gol que propicià la primera Copa d’Europa del Barça, com si tinguessin a veure els naps i les cols, ser bon futbolista amb continuar tal excel·lència a les banquetes. Entre els arguments més destacats de present i futur, els detractors a la seva feina trauen mèrit a la promoció de promeses assegurant que aquesta plantilla en ruïnes no deixava alternativa. Els afins, en canvi, al·legaran que tenia el valent objectiu de renovar l’equip i preparar-lo per al futur. De fet, des de la seva trinxera ens recordaran durant anys i panys que aquell barbamec ha arribat a ser jugador consagrat gràcies a ell, l’home que li va donar l’oportunitat. En l’enderrocament o sublimació del personatge segons toqui i convingui, es dirà que tenia raó quan justificava el nul rendiment dels blaugrana dient ‘això és el que hi ha’ i altres l’atacaran afirmant que si arribés al Barça, senyal que ets un jugador d’elit i és problema exclusiu de l’entrenador traure’t el preceptiu rendiment i talent.

Bé, un cop situat l’exemple, saltem als fets i apliquem-ho al camp que desitgem, encara que només sigui per demostrar que necessites dotar-te de ferm criteri propi en aquests temps d’excés d’informació arbitrària. O això o corres el risc com a ciutadà de que et manipulin segons convingui als generadors dels corrents d’opinió. I quan es tracta d’altres nivells, el del Barça és només un joc de nens.

Pressupostos de l’Estat per aprovar: Esquerra presenta com un enorme triomf la quota del català en les plataformes audiovisuals, negociació que justifica no presentar una esmena a la totalitat i garantirà el vot a favor del govern o, pel cap baix, l’abstenció si no necessiten els seus vots. Per uns, després de ser bombardejats a dojo pels mitjans locals, sense aquesta quota negociada el català estava tocat de mort o extrem semblant en la seva gravetat. En canvi, per altres, rivals polítics o no, donar-li tanta importància a aquesta fotesa només deix clar que margines allò important, la denúncia dels constants i flagrants incompliments de l’administració en matèria d’inversions al país, per esmentar un simple exemple. Si acceptes les engrunes de la quota, justifiques el suport que t’interessa per mantenir la situació tal i com et vols, amb el procés ja liquidat, mort i enterrat.

Podríem estendre’ns fins l’infinit a còpia d’exemples, d’analitzar tota mena de plantejaments. Per norma, després de passar per la raó en la tria d’arguments, cadascú acaba forjant el seu parer un cop decideixen els seus sentiments i prejudicis, que són els que, finalment, pesen més.

En aquesta època marcada per la infoxicació, sentir o llegir els uns o els contraris, perdre’t segons quins arguments, pot conduir a conclusions del tot errònies. I no en parlem ja si, a sobre, et volen passar qualsevol bèstia grossa per bou i acaben, un suposar, dient-te que Franco era un gran estadista perquè creava pantans a dojo. I si cola, cola, que sempre ens quedem atrapats al mig com el dijous, conscients de que hi ha maneres i maneres d’avaluar qualsevol fet o detall i de que, també, sempre hi ha interès de qui sigui en escombrar cap allà on els hi convé. I enganyar-te, en definitiva.

Periodista. Frederic Porta ha estat periodista a diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent.