De senyor de teatre a ‘hippy’ de Formentera. Converses a Màlaga amb José Sacristán

Aquests dies escric aquestes línies des del Festival de Cinema de Màlaga que es fa fins aquest diumenge. Alguns diuen que aquí comença la veritable cursa pels Goya. El cert és que aquí cada dia hi ha desenes d’estrenes. Però a banda hi ha moments en què un pot aprofitar les entrevistes promocionals per conèixer millor els actors i les actrius. Així ho vaig fer amb el gran José Sacristán. Presentava aquest dilluns la seva nova pel·lícula Formentera Lady (s’estrena el 29 de juny a les sales) on interpreta com viu un hippy de gairebé vuitanta anys a la Formentera d’avui plena de turistes (especialment italians) i on l’especulació urbanística està transformant aquell paradís.

Sacristán ens va concedir una llarga conversa on ens va explicar com es troba als seus 81 anys. El Festival li retia homenatge pel 40 aniversari de Un hombre llamado Flor de Otoño. Ell ho té molt clar quan parla de la seva trajectòria: «Són més de 60 anys en aquest negoci i un té el privilegi enorme de gaudir amb el treball, i fins i tot puc triar quin projecte vull fer. I pel·lícules com Formentera Lady, després de celebrar els quaranta anys de Un hombre llamado Flor de Otoño és tot un exemple que alguna cosa s’està aconseguint d’allò que vaig somiar quan era un nen petit al meu poble Chinchón».

De política prefereix no parlar. Fa uns dies es va mullar sobre la situació a Catalunya, criticant el Govern i alguns partits catalans. Twitter va bullir i Rufián va demanar respecte per a l’actor. 

«Jo dic sempre el que penso i mai li dono importància. Sóc un home del meu temps i no vull pontificar. Lamentablement la situació a Catalunya no m’agrada. Però tampoc el que diuen ni els d’una banda ni els de l’altra. Maleït trendig «topping», no sé si es diu així. No tinc mòbil i no tinc internet i no vull saber res d’aquests llocs. A Chinchón ni tenim idea d’això» explica de forma contundent. 

Al film ell interpreta a Samuel, un hippy que viu sense llum a la seva casa davant del mar i resignat a tocar el banjo en petits bars. «No conec molt Formentera però a l’estiu no hi aniria mai. Abans monja que estar envoltat de turistes. Les multituds no van amb mi. Jo sóc de Chinchón i els del meu poble només anem a la platja quan hi posin moqueta. No sóc gaire d’arena. Si de cas tornaré a Formentera a l’hivern».

Existeixen encara els hippies, li pregunto mirant-lo als ulls. I ell em diu: «I tant, resulta que quan vaig anar a rodar la pel·lícula a Formentera i em vaig trobar un home que podria ser el meu personatge perfectament. I és molt curiós, em va dir que mentre jo feia pel·lícules pel món ell es va buscar la vida allà a l’illa amb la seva música i la seva llibertat. Els paradisos i inferns estan dins d’un. I vagis on vagis i prenguis el que prenguis, si no estàs bé amb tu mateix no vas enlloc».
A la nit Sacristán va assistir a la catifa vermella i a la presentació de la pel·lícula. I no va dormir gaire perquè a primera hora agafava el tren directe a Madrid perquè tenia funció a Madrid amb la seva obra Muñeca de porcelana. I tot amb els seus 81 anys, recordem.

En definitiva hi ha actors, grans actors i per damunt d’ells gent com José Sacristán que, encara que passin els anys, seguiran estimant la seva professió amb les mateixes ganes que el primer dia.

Periodista

Periodista cultural a IB3, va ser cap de cultura a ‘8 al dia amb Josep Cuní’ i va treballar a Canal Reus TV i la delegació de TV3 a Tarragona. Va començar a ‘La Veu de Flix’ i al ‘Diari’.