De silencis exteriors

Si hi ha un àmbit on el govern estatal és especialment sensible a l’actuació duta a terme per la Generalitat de Catalunya aquest és, sens dubte, el de l’acció exterior. En efecte, els esforços per controlar els missatges que sobre la situació política catalana es fan arribar a les cancelleries europees i els mitjans de comunicació internacionals han estat reiterats. Aquesta obsessió, però, no és ni una novetat i ni tan sols una particularitat de l’actual govern del PP. Ans al contrari, d’ençà dels primers governs de l’era democràtica la preocupació per l’acció exterior dels successius governs de la Generalitat de Catalunya ha estat una constant. De fet, a molts dirigents polítics espanyols se’ls van obrir els ulls en veure la notícia en portada del The New York Times el 15 d’abril del 1931 on, al costat de la informació sobre la proclamació de la República, s’informava que Catalunya romandria a Espanya com a Estat. A partir d’aquí, doncs, una de les preocupacions dels governs espanyols (i en aquesta tasca val a dir que tant els governs del PSOE com els del PP s’hi han aplicat amb similar diligència) ha estat la de silenciar la veu del govern de la Generalitat a l’exterior.

El tema torna a estar a la palestra arran del recurs al Tribunal Constitucional (TC) de la Llei d’acció exterior de Catalunya, un recurs defensat públicament per la vicepresidenta del govern central, Soraya Sáez de Santamaría, amb l’argument que les competències de la política exterior corresponen a l’Estat.

L’estratègia de judicialitzar la vida política catalana ni és nova ni sorprèn, tot i que de tant emprar-la comença a provocar un cert neguit i de ben segur que els magistrats del TC deuen tenir la sensació de ser els bocs expiatoris de la manca de diàleg entre els governs català i espanyol.

En qualsevol cas, el resultat que provocarà aquest recurs serà el mateix que en les anteriors ocasions i la normativa catalana serà suspesa de forma cautelar.

Ara bé, costa d’imaginar que algú es pensi que el govern de la Generalitat renunciarà a fer acció exterior només per aquest recurs. El que succeirà és que amb un nom o un altre l’acció exterior catalana continuarà, la desafecció cap a un Estat que posa sistemàticament bastons a les rodes creixerà i l’estabilitat institucional que tant necessita aquest país minvarà. Al cap i a la fi el govern central torna a errar el tret, ja que les estructures d’estat a què es refereix l’esmentat recurs no són altra cosa que el símptoma d’un problema i no el problema en si.