De xiquets, xiquetes, plims i menjablancs. L’ABZ de Reus

Ara que, per enèsima vegada vivim la politització maldestra, radical i malintencionada de la llengua, recordo, en un ambient sens dubte molt més afable i no exempt d’humor, quan, recent instal·lat a Barcelona, tenia debats sovintejats i habitualment encesos al voltant d’algunes paraules. Obvio termes com bajoca (totalment desconegut), arena (contraposat a la sorra barcelonina) o xiquet (conegut però gens utilitzat) i em centro amb l’eix de les discussions, llangonissa o llonganissa.

A la capital és centra tot en la botifarra, en una mena de genèric que vist des del Camp sona més aviat pobre i que vull creure que en zones de Catalunya molt més centrades en els embotits derivats del porc arribarà a ser considerat misèrrim. La llangonissa seca, la botifarra blanca, la negra i un llarg etc, es convertien en protagonistes d’una batalla dialèctica que, per desgràcia de tots, acabava sempre en taules i esperant una nova ocasió per aparèixer amb igual intensitat.

Aquests enfrontaments dialèctics, sans i nutritius i els que amb tota probabilitat vindran a partir d’ara emparats en aquest 25% de la vergonya, per tot el que té de mala llet, de venjança i de ràbia mal continguda, em fa pensar en un magnífic treball que fa uns anys va publicar Arola Editors amb la signatura de la malauradament desapareguda pedagoga Maria Àngels Ollé Romeu i del dissenyador i periodista Pere Prats Sobrepere, L’ABZ de Reus.

El llibre té molts mèrits i tots interessants. D’entrada estar fet amb amor i dedicació i aquí potser hi haurà algú que dirà que tots els llibres estan fets amb amor i dedicació, cert, però en aquest l’amor és divers, d’una banda per la ciutat, pel seu passat, pel seu present, per la seva història i, sobretot pel seu esperit, per la seva essència. La Maria Àngels i el Pere, recordem, pedagoga i periodista van saber conjugar a la perfecció les seves passions, la didàctica i la curiositat i el resultat és un passeig subtil i delicat per la ciutat de Reus, amb noms propis, amb topònims, amb edificis, amb poemes, amb expressions populars, amb història, amb costums, amb botigues i, és clar, paraules.

Un altre mèrit és aconseguir agrupar en un únic sopluig aspectes ben diversos però força lligats al tarannà i a la personalitat intrínseca de la ciutat, punts de referència que qualsevol reusenc és capaç d’identificar o que, en el cas d’algú de fora vila, també pugui servir com una interessant i peculiar guia turística i de descobriment.

Ollé i Prats van saber disseccionar la realitat de cada dia, la vida que batega de manera constant i sovint imperceptible en les pedres però també en l’alè dels seus habitants. Contingut i continent units en un teixit vital que vol trencar amb la proposta plana del català estàndard mentre dibuixa el perfil únic d’un lloc i dels seus habitants. “L’ABZ de Reus” és una petita joia que, sense voluntat de ser dogmàtica, es converteix en una carícia, en un discret però sòlid recull de coneixements i d’emocions que, al cap i a la fi són la base de la matèria que serveix per anar construint els llocs i les seves gents.

El llibre, això sí, demana consultes puntuals o llegides curtes i ben dosificades ja que, de no fer-ho així, pot acabar provocant una borratxera de noms i de conceptes difícils de digerir encara que el lector agosarat sigui un RTV, un reusenc de tota la vida. Agafat a petites dosis, el treball de Maria Àngels Ollé i de Pere Prats és una veritable delícia. Es podrien citar tots, un per un, però hi trobem el menjablanc, el Plim, fantasia de fruites, el vermut Miró, la pastoreta Isabel Besora a qui es va aparèixer la Mare de Déu de Misericòrdia, les Coris, les Coies i fins i tot les més modernes Misis, que se’n deriven, la llet d’ametlles Almendrina, les pastilles Klam contra la tos, Las Américas, l’anada a l’antiga a Salou, el sempre necessari arròs de poll (l’arròs blanc), cal Coder, el cinema Kursaal, la Boca de la Mina, el Pere Mata, el Camí Fondo o l’últim confí, el Mas de Larrard, els blaiets de Sant Blai, la mítica coca amb cireres, l’os del cort, les patates Laurie, el mondongo, la no menys mítica bajoca, el genèric defora, la possibilitat de fer el gegant indi, la Tronada, els seus Guardadors, els masclets, òbviament el naltros i valtros i, és clar, els ganxets contra els pelacanyes.

I cadascuna d’aquestes entrades que, sense dubte podria ser un article com aquest i un fragment de vida.

Periodista
Jordi Cervera ha publicat més de 50 llibres de poesia, assaig i narrativa, i ha guanyat diversos premis entre els quals destaca l’Edebé de literatura juvenil. Li agrada el Trinaranjus i llegir a l’ombra fresca d’una morera.