Del despatx del Mercadal al del carrer Major

A la vista de la història recent, pot semblar un fet inèdit que un exalcalde de Reus esdevingui president del Centre de Lectura. Però dins la llarga trajectòria de l’ateneu, fundat el 1859, aquest trànsit ha estat fins i tot freqüent i crida l’atenció que alguns dels qui han ostentat ambdós càrrecs han tingut papers determinants en moments clau per a l’entitat. La llista de noms inclou des del més granat de l’alta burgesia reusenca, com Pau Font de Rubinat, Evarist Fàbregas i Casimir Grau Company, a personatges de referència ciutadana, com Josep Caixés, Jaume Simó Bofarull i Enric Aguadé. Tot un repte per al darrer membre d’aquest escollit grup, Lluís Miquel Pérez, president del Centre des del passat dimarts.

Si Pérez va prendre decisions importants relacionades amb el Centre en els seus 12 anys d’alcalde –la reforma urbanística de l’entorn, que incloïa el projecte d’ampliació de l’entitat, la més transcendent–, a un altre president que abans havia passat fugaçment per l’alcaldia li va tocar viure alguns dels moments més feixucs. Enric Aguadé Parés, que durant molts anys havia estat directiu del Centre, va ser alcalde durant els sis dies posteriors a la caiguda de la ciutat en mans de les tropes franquistes, el 15 de gener de 1939. Segons relata Pere Anguera al llibre de la història del Centre, Aguadé va ordenar segellar les portes de l’edifici, el que va evitar el saqueig i la purga dels seus fons. Les autoritats del nou règim van suspendre l’activitat de la societat però no la van dissoldre, el que va permetre reobrir-la el 1948, amb Aguadé de president.

Si a una persona vinculada al Centre li va tocar agafar les regnes de la ciutat en caure el règim republicà, dos expresidents de l’entitat havien protagonitzat, vuit anys abans, la caiguda de la monarquia d’Alfons XIII i la proclamació de la República a Reus.

De la monarquia a la República

A les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, la victòria de la Candidatura d’Entesa Republicana i Catalanista –la coalició formada pels partits republicans reusencs– va propiciar l’elecció d’Evarist Fàbregas com alcalde i la proclamació de la República dos dies després. Fàbregas, candidat pel Foment Nacionalista Republicà (després ERC), va rebre la vara de mans de qui havia estat el darrer alcalde monàrquic, Josep Caixés, que també es va presentar a les eleccions i va resultar escollit regidor per la Lliga Regionalista. Caixés, un prestigiós catedràtic que va ser director de l’Institut i de l’Escola del Treball, havia presidit el Centre de Lectura del 1922 al 1923.

Molt abans que ell va ser president Evarist Fàbregas, concretament del 1906 al 1908. Fàbregas, un autodidacte que devia bona part de la seva formació al Centre, ja era aleshores un reputat agent de duanes i consignatari de vaixells, a més de copropietari d’una empresa de transports i obres públiques. Als anys posteriors va amassar una gran fortuna gràcies als negocis naviliers i d’exportació promoguts a l’empara de la neutralitat espanyola en la Primera Guerra Mundial.

Fàbregas dona el casal

És en aquest context que el 1916 deixarà la seva petjada perenne a la història del Centre de Lectura, en adquirir i donar el palau dels Marquesos de Tamarit per a convertir-lo en la seu de l’entitat, tal com avui la coneixem. Després d’una acurada reforma, el casal va ser inaugurat el 1921, quan Fàbregas ja era al cim de la seva aventura financera després d’agafar el control del Banc de Reus i crear el Banc de Catalunya, juntament amb els germans Eduard i Francesc Recasens.

Va ser precisament la fallida del Banc de Catalunya, desencadenada a partir d’una retirada de fons instigada pel govern de la República, el que obligà Evarist Fàbregas a dimitir d’alcalde pocs mesos després de la seva elecció.

Font de Rubinat, Simó, Grau

Un personatge clau i omnipresent en la vida política, econòmica i cultural de la ciutat en el tombant dels segles XIX i XX, Pau Font de Rubinat, també va presidir el Centre de Lectura entre 1923 i 1933. Font de Rubinat havia estat alcalde del 1899 al 1901, quan va ser destituït arran d’un sonat incident provocat per una multitudinària xiulada al ministre de la Governació Eduardo Dato a l’estació de trens de Reus.

L’advocat i polític Jaume Simó i Bofarull va ser president del Centre (1911-12) abans que alcalde pel Partit Radical (1919), igual que l’empresari Casimir Grau i Company, un dels impulsors del carrilet de Salou, que va ocupar l’alcaldia en dos períodes a les acaballes del segle XIX.