Desamors i misèries a la tercera edat

Deu tenir els vuitanta anys fets, l’home. Menja patates xips amb desgana però sense parar, mentre la dona li retreu la trucada que ha rebut quan tots dos eren al taxi. Esta trucada portarà cua. El local és un restaurant mític de Barcelona, on als cambrers no els canvien cada dos per tres. Sol no s’hi està bé a tot arreu. Aquí, sí, perquè s’hi viu un ambient familiar, amb les dosis de diversitat i antagonismes que tota família té. A la taula de l’esquerra s’hi asseu una parella jove, dels joves que ja comencen a tenir les primeres arrugues, dels que es vacunaran aviat. És indescriptible com porta els cabells el noi, aixecats d’una manera exagerada, com si l’hagués creat un dibuixant de còmics. No exagero. Ell i la noia han tancat un acord d’hipoteca. Transmeten que estan feliços i enamorats. Recorden els viatges abans de la pandèmia. Però l’orella se me’n va cap a l’altra taula on la discussió està agafant embranzida. 

– ¿Tan importante es comer patatas fritas y tratarme mal?, li retreu ella, que ja comença a estar desesperada perquè s’esglaia i ell, ni fu ni fa. Fins i tot a mi m’està posant de mal humor esta actitud absent!

– Yo no he hecho nada, li respon ell amb la boca mig plena de xips.
La dona està convençuda que la trucada que ell ha rebut quan eren al taxi és d’una altra dona amb qui creu que té un affaire. I ell li ho nega. Quan el cambrer s’apropa, callen. I ella li respon al cambrer amb el to de qui no té preocupacions i amb la proximitat de qui n’és clienta habitual. L’home gairebé no parla. 

– Nos fuimos a Puigcerdà y volvimos con el Audi, s’expliquen els més joves. Va ser una escapada de cap de setmana, per vacances van anar a Punta Cana. 

– Al volver estuvimos trabajando -intensament però per poc temps-, continuen. I després van anar-se’n a Tenerife. El descans a l’ill els hi deuria anar molt bé perquè s’han regalat unes rialles simultànies de complicitat. I sento que a la taula de la dreta sona un mòbil i gairebé em fa un ai el meu cor. Això serà el desastre final, penso. Perquè cada cop han anat perdent més les formes. Però no, el mòbil que sona és el d’ella, el de la senyora que deu tenir uns setanta anys ben portats. Ah, és una trucada banal, que li han enviat un paquet. I quan penja li comenta a la parella que li ha arribat la sentència.

I mantenen una conversa com si tres minuts abans no s’haguessin estat desafiant. I mentrestat, la dona d’un dels propietaris, que se la veu des de totes les taules, ens va fent fotos ininterrumpudament. Hi aneu a l’hora que hi aneu, trieu el dia que trieu, ella sempre hi és, estampada a les parets es manté guapa i jovial. És una de les gràcies del restaurant, que desprén l’alegria d’una època en què brollava l’energia per esquerdar les normes que imposava una moral restrictiva i caduca. Els de l’Audi estan contents però cansats, la feina els absorveix molt però els aporta riquesa. 

– Lo siento mucho, sento en boca d’ell. 
Ah, això ja adopta un altre to. A certa edat, ja deu costar fer cops de timó bruscos. Per això més val arribar a ententes cordiales. 

– ¡Tú no sientes nada!, li estampa ella. I continua: No me ignores. ¿Qué le pagas?, porque gratis no te lo hace. 
Si ve el cambrer a demanar-los si volen cafès o postres, el maleiré.   

– ¿Los 60.000 euros se los has dado en efectivo? 
60.000 euros!?, em pregunto. I ell no respon, està immòbil. Sort que el bol de patates ja fa estona que està buit perquè això podia acabar molt malament. 

– ¿Crees que hay alguna mujer que haga estas cosas gratis? Si tingués coneixements i eines de mediació, m’oferia. Que si els havia tret del testament els diners, li pregunta ella. Però no obté resposta, tampoc. 

– ¡Has estado 30 años jugando conmigo! 

I aquí ens cal a tots una pausa per a la reflexió de quines vides tenim i quines vides volem i de quina estratègia és la millor i de com ens enganyen i de com ens enganyem. I potser poques vegades ens preguntem allò que a mi m’agrada tant repetir-me però que ja no sé si em serveix de res: si abans de morir sóc conscient de la situació no vull lamentar allò que no m’he atrevit a lluitar, vull somriure pel que he viscut. I cadasqú amb les possibilitats que la vida li hagi donat. 

– ¡Venga, paga y vámonos!, li ordena la dona al seu marit, que porta el jersei al revés marcant costures. 

Per la vidriera els veig com marxen, qui no els senti pensarà que quina tendresa: ell li passa el braç pel coll, arrossega tant les cames que si ella marxa, caurà.

Nascuda a l’Ametlla de Mar. Autora del llibre ‘Sense Cadàver/Sin Cadáver’. A TV3 informa de notícies de l’àmbit judicial, policial i de la seguretat.