Destruir la democràcia amb la democràcia

A Espanya una majoria de la gent està convençuda que la independència de Catalunya no és possible. Mai pot arribar, creuen, perquè els que governen així ho manifesten reiteradament. Entre els que volen la independència, infectats per les reiterades afirmacions que «ningú està per sobre de la llei» i altres mecanismes coercitius, també alguns d’escèptics creuen que no serà possible assolir-la. Raonable pensament quan les afirmacions contundents de Rajoy, poder suprem a l’Espanya actual, imparteixen confiança entre els seus, reafirmant consignes molt ben amanides i estratègies de la por que pretenen diluir el secessionisme català. Paradoxalment el separatisme continua guanyant seguidors quan els missatges espanyols només se sostenen en expressions de bones paraules però sense aportar cap solució real per convèncer i, a la vegada, s’adverteix més autoritarisme i confrontació. Resulta evident que, entre una petita part independentista, s’infon desànim i desorientació, però cada cop s’incrementa més la indignació i l’allunyament, i els que volen marxar segueixen augmentant.

La majoria dels espanyols i un sector reduït dels independentistes poden creure que la separació mai no arribarà. Però bona part de la premsa que pensa, opina i observa, intueix que l’acció política de prometre sense aportar res i imposar els tribunals per sobre de qualsevol altra consideració, no són les millors receptes per millorar les relacions. I també els mateixos polítics, fins i tot els del PP, de tant repetir el no pel no, no tenen gaire clar que només usant la justícia poden coartar el desig de la llibertat nacional dels catalans. Per aquest motiu, el govern s’ajuda creant proves falses i preparant malentesos per assolir objectius, siguin o no transparents. L’‘operació Catalunya’, o que a casa nostra impera l’odi i la violència per imposar el secessionisme, incrementen la indignació general, més que convèncer els indecisos. Això demostra que els poders suprems de l’Estat no les tenen totes pel que fa a Catalunya malgrat les seves reiterades manifestacions. En temps anteriors ho tenien fàcil, pels cops d’Estat de generals colpistes. En l’actualitat, usen la democràcia, segons com els convé, per encongir la veu del poble. Amaguen que la democràcia emergeix del poble, ha d’estar al servei del poble i no és ètic usar-la en benefici dels seus interessos particulars. No els importa que dins de Catalunya, el 80% dels seus habitants desitgen celebrar un referèndum. Neguen aquest dret emparant-se falsament en la Constitució. Aquesta és la més profunda demostració que dins els poders suprems de l’Estat no les tenen totes i la seva intranquil·litat s’incrementa.

Resulta ben contrari a la democràcia crear, amb diners públics, des de despatxos ministerials, proves falses contra líders catalans, obviant que han estat elegits per voluntat popular seguint un programa electoral preconcebut. Com tampoc ho és posar l’exemple de Baviera quan una sola persona demana la independència, o fer dir al president del Parlament Europeu, Antonio Tajani, coincidint amb el Congrés del PP, que la independència de Catalunya no és possible. Quan s’adonen que els judicis contra Mas, Ortega i Rigau, amb l’excusa que «ningú està per sobre de la llei», han resultat en nom de la justícia una vertadera farsa, o la roda de premsa de la fiscal Ana Magaldi, que esmenta l’odi d’una persona com «el català violent», com si el poble de Catalunya usés indiscriminadament la violència, o quan el periodista Eduardo Inda s’atreveix a manifestar que «el nivell de violència –a Catalunya– no s’ha viscut mai ni al País Basc als anys durs; allà podien matar algun jutge o algun fiscal, que tampoc en van matar o assassinar gaires». Tot plegat aferma la seva manca de confiança referent a Catalunya en negar-se a dialogar i, en canvi, escampen mentides i continuen maltractant i menystenint el poble català.

Acabi com acabi el conflicte entre Espanya i Catalunya, el PP pagarà car fer ús de la democràcia, obviant els principis bàsics d’aquesta per aconseguir els seus objectius. Rajoy apareix com el geni que ho enterra tot amb el savi art d’esquivar el possible i l’impossible. I així amb la corrupció sembla haver-ne sortit indemne, ha desviat el problema de Bankia amb molta habilitat, el tema Bárcenas sembla tenir-lo enterrat, els ministres amb diners a Panamà o amb brutícies ben precises se’ls ofereixen càrrecs ben qualificats, el finançament il·legal i l’embargament de la seu del PP no en fan cas com si no existís, malgrat els tribunals i les acusacions, entre moltes altres taques. Però la indiferència, la seva principal arma, arribarà en el moment en què se li girarà en contra seu. No només per servir-se de la democràcia per al seu ús propi, sinó perquè les veritats, a la curta o a la llarga, acaben aflorant i enfonsant aquells que les han instrumentalitzat de forma tan reiterada.