Deu anys de pèssima gestió a can barça

Aguantar com sigui fins a les eleccions. A Bartomeu només li interessa resistir i guanyar temps per no rebre una acció de responsabilitat que amenaci el patrimoni personal dels directius

21 agosto 2020 08:10 | Actualizado a 21 agosto 2020 10:53
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Pateixes la pitjor derrota de la teva història europea i els últims gols te’ls fa el fitxatge més car de tots els temps, que tens cedit a l’abusador. Cap guionista de Hollywood podria superar el guió d’aquesta hecatombe que, passades les hores, es va esmorteint. Semblava un volcà que acabaria amb tot i el poder, que per això està, ja ha aconseguit apaivagar-lo.

N’hi ha hagut prou amb una lliçó dels temps de Núñez: si vols resistir al càrrec per malament que ho facis, tingues sempre un escut a mà. I ara, la premsa còmplice distreu l’atenció amb noms i presumptes fitxatges per fer, com sempre, la resta de la feina. Fins a la pròxima crisi, qui dia passa, any empeny.

El desori de Rosell, Bartomeu i companyia de l’establishment culer s’hauria de llegir en clau de conte infantil. Macabre, negre, però conte al cap i a la fi.

La virtut del relat, prou ho sabem, consisteix que el personal se l’empassi sense rumiar. La faula començaria així: vet aquí que una vegada hi havia, allà pel 2010, quan va arribar a la presidència un senyor portat per la rancúnia als seus antecessors, examics ara reconvertits en enemics irreconciliables.

Furiós per l’èxit aliè, es va proposar enderrocar l’obra realitzada, costés el que costés, per poder erigir una nova catedral lliure de records. Política de terra cremada. Tant que havia costat enlairar la Sagrada Família, dècades i dècades de recerca i treballs, i el capriciós Rosell només desitjava destruir-ho.

Havia d’anar a terra. De bojos.

D’entrada, va atipar l’arquitecte Guardiola, que va tocar el dos fart d’ingerències, però bé que va aprofitar la inèrcia d’un equip immens, curull de talent, capaç de jugar a futbol com cap altre a la història d’aquest esport. D’això se’n diu col·loquialment disparar-se als peus, però ells van perseverar, cecs de ràbia.

Quan Rosell va volar de manera tan sorprenent com vergonyosa, el seu lloctinent ocupà el càrrec malgrat no tenir ni el nivell ni el grau de competència exigit per la presidència del més que un club. De seguida, com passa sempre en el futbol, els jugadors li van tapar les vergonyes a base d’un triplet que va aconseguir, directament, la renovació a les urnes de l’equip gestor. I per aquí, precisament, ha plorat la criatura aquests darrers cinc anys.

La inèrcia encara assegurava victòries, però era evident que s’havia de renovar la plantilla, buscar saba nova i lluir criteri tècnic per aconseguir-ho.

Ja havien fet fora als responsables de la construcció del model i després de gastar més de mil milions d’euros, que es diu aviat, s’han trobat de morros amb quatre desfetes europees consecutives que servien d’avís per a navegants. Avís desatès sistemàticament per manca de capacitat, tornem-hi.

Després d’anys amb Messi carregant el club, de perdre els llençols referencials a cada bugada, la inèrcia ha dit prou i la maquinària s’ha aturat amb un so d’estrèpit formidable.

No hi ha un ral a caixa, amb dèficit paorós, no s’ha engegat gairebé aquest sopar de duro anomenat Espai Barça i, fins i tot, han aconseguit acabar la paciència del millor futbolista de la història, eternament agraït a l’entitat, a la que ha pagat amb escreix el seu bon tracte.

El conte de fades s’ha tornat negra nit i ara, per part dels manaires, només es tracta de resistir, aguantar com sigui fins a eleccions, ja amb la por al cos. Quina por? No pensin que és decència o amor al club, no.

Volen evitar que s’hagin de gratar la butxaca per compensar el desori de gestió que han protagonitzat en els darrers anys amb diners que no eren seus. O que els hi posin una acció de responsabilitat i provin el mateix tast patit injustament pels antecessors.

De moment, aniran tirant de premsa afí, marejant la perdiu, fent la viu-viu i tot allò que els hi serveixi per guanyar temps. Deu anys per enderrocar una gran obra, una dècada amb el nord perdut, malgrat que els interessats corrents d’opinió els hi servissin per tapar tanta incompetència.

El futbol com a metàfora que val per a socis i també, súbdits o ciutadans. No és tan fàcil demostrar que el rei va nu. I menys al Barça.

Comentarios
Multimedia Diari