D'herències. El pis de Nova York i les joies de la mamà

A l’amic amb qui sopo se li posen els ulls com a plats i alhora obre la boca, com si fos un personatge de dibuixos animats. La vida ens sorprén en funció d’allò viscut o conegut; en relació a les experiències adquirides. (I la vida que tinguin vostès serà un dels elements que farà que els interessi o no el relat). Amb un «després t’ho explico» torna a encaixar la mandíbul·la al seu lloc i reprenem la conversa però ell amb els sentits posats amb els veïns, que l’interessen -ara- molt més que les quotidianitats poc glamouroses que li pugui explicar jo. Deu ser tant futil el que li comento que se salta la norma que s’acaba d’imposar: «Amb les joies de la mamà s’ha comprat un pis a Nova York», em diu fluixet, perquè no el sentin.

-Com?

-«Amb les joies de la mamà s’ha comprat un pis a Nova York», em repeteix que li ha dit ella a ell, els de la taula del costat. «Es veu que han cobrat una herència», m’especifica amb un to que implica que m’està renyant per no haver-ho entès a la primera i haver posat en risc el tarannà educat que se’ns deu presuposar, vaja que pateix pel fet que els de la taula del costat puguin adonar-se’n que estem fent safareig amb la seua vida. Està -i no estem- perquè jo encara no he pogut participar, però de seguida m’implico.

-Amb les joies de la mamà s’ha comprat un pis a Nova York? repregunto com ho farien en una vinyeta de còmic o en una sitcom en què s’exagera les situacions.

I tots dos de forma instintiva estem reprogramant les neurones perquè calculin què pot costar un pis a Nova York (no al sur del Bronx, perquè si estàs avesat a la seguretat d’aquí, no tries arriscar en segons quins entorns. Per això i perquè no pots fer stories d’Instagram des d’un habitatge situat enmig la marginalitat novaiorquesa) i com deuen ser les joies de la mamà. I l’altra part del cervell, que no sé mai quina és però una de les parts ha de ser, perquè tot passa per allí; valora i somia amb el que suposa que et puguies comprar un pis a Nova York, que això implica -imagino potser equivocadament- que a Barcelona no comparteixes nevera ni lavabo amb llogaters, que tens un pis lluminós pagat a l’Eixample i que tampoc cal que et preocupi molt la pujada de la factura de la llum més enllà de l’enuig de sentir-te estafat per viure en una societat corrupta.

El meu amic només veu diademes amb diamants -perquè té un punt hortera involuntari-. S’imagina la senyora Maria Mercè habillada amb el tercer abric de visó que es va comprar per una millonada -abans que es posés de moda ser respectuosos amb els animals- i amb una diadema al cap i un collar dels que perjudiquen les cervicals i a certa edat les trinxen. Jo hi visualitzo joies que es fan veure però que estan embolcallades de discreció: Diamantets a dojo, dels que et perforen les pupil·les però que no són de dimensions pretensioses, dels que fan que sigui el conjunt el que imposi. El tot.

-L’Eulàlia s’ha quedat tots els pisos de Balmes; afegeix. Era d’esperar que si la partida de joies tenia esta vàlua, hi havia d’haver un patrimoni immobiliari que anés en consonància. A la dona no se la veia disgustada amb el repartiment de l’herència, per tant ens encurioseix saber què li ha degut tocar a ella. -Aix la mamà, la pobra!; no, això ja no ho sentim. Lo de la mort de la mamà fantasegem maliciosament que s’ha superat a cop de paperassa i maldecaps burocràtics. Als pisos de Balmes és obvi que el confinament es devia passar millor -pel que fa a espai i comoditats- que als pisos del Raval i que tot i que les factures d’IBI deuen ser perquè se t’electrifiquin els cabells, ja voldríem que ens arribessin encara que fos en un únic rebut i no amb el pagament trimestral que sembla que faci menys mal però que és una enganyifa que et manté amb el run run tot l’any. La vida no és igual per a tothom i no hem de criminalitzar ni l’Eulàlia ni la germana que té la nova vivenda a Nova York. Envejar-les, sí que se’ns ha de permetre, perquè la vida pot arribar a ser més fàcil si no t’has de preocupar per pagar les factures, ni has de fer esforços perquè tu o els fills puguin accedir a la millor educació possible -la de continguts, no la de modals, que esta última no va en funció dels diners-. I ara que la pandèmia ha deixat més gent empobrida el que hauria d’estar encara més fiscalitzat és com s’inverteix i es gasta el diner públic i que els càrrecs polítics no puguin utilitzar el poder que els ha donat el poble per interessos particulars, per exemple per assolir treballs que sense el pas per la cadira institucional mai haguessin pogut ni somiar perquè no en tenen la qualificació suficient com per ser-ne uns bons professionals. I això passa i continua perquè ens distreuen comentaris com «amb les joies de la mamà s’ha comprat un pis a Nova York» i ens entreté imaginar el raconet -d’euros- que devia deixar la Maria Mercè al banc.

Periodista. Nascuda a l’Ametlla de Mar. Autora del llibre ‘Sense Cadàver/Sin Cadáver’. A TV3 informa de notícies de l’àmbit judicial, policial i de la seguretat.