Dia de reflexió a l’Arbocet

El dia de reflexió he anat a l’Arbocet. No a l’Arboç, sinó a l’Arbocet. Abans he parat a Riudoms a comprar coca de recapte i coca de cireres al forn Domingo. Són molt amables les dependentes de cal Domingo. Quan llegeixo que el 55% dels oficis actuals seran reemplaçats per robots, penso que no serà el cas de les dependentes de cal Domingo, la gentilesa de les quals és insubstituïble. Però deia que he anat a reflexionar a l’Arbocet, un petit poble que des de 1846 pertany al municipi de Vilanova d’Escornalbou, al Baix Camp. El nom arbocet no és un diminutiu d’arboç, sinó un indicatiu de lloc amb arboços, un arbust força habitual a la comarca. Per cert, arboç és en castellà el famós madroño madrileny. No passa res. Tornem a l’Arbocet. El poble té dues torres que estan molt a prop: la torre de la Torratxa i la torre del Gravat. La primera és rodona i la segona és quadrada. Totes dues estan declarades Bé cultural d’interès nacional. La breu explicació històrica que podem llegir al peu de cada monument ens alliçona que a la Torratxa s’hi hostatjaven els cristians i a la torre del Gravat (anteriorment coneguda com a torre del Madico) s’hi refugiaven els sarraïns. A més a més, l’Arbocet només té dos carrers: el carrer de Dalt i el carrer de Baix. Gran dia el de reflexió per anar a l’Arbocet, paradigma de la societat dual.