Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Opinion Periodista

Dia de viure la més silent Setmana Santa. La tragèdia actual evoca el vell ofici de tenebres

Una espelma i una creu. En els orígens, Dijous Sant era dia desilenci, no se sortia de casa, es feia dejuni i les campanes no
sonaven. Avui també és una de les nits més tristes mai viscudes

JOAQUIM ROGLAN

Whatsapp
JOAQUIM ROGLAN

JOAQUIM ROGLAN

Aquesta Pasqua serà durant la primera lluna plena de primavera més trista i estranya que recorden les actuals generacions. Avui, dijous, persones de totes les religions, creences i idees es veuen obligades, potser sense saber-ho, a reviure la tradició cristiana més antiga i més senzilla. La que establia que Dijous Sant era dia de silenci, no se sortia de casa, es feia dejuni i les campanes no marcaven les hores. Era una mostra de respecte a l’últim sopar i passió de Crist. Avui passa el mateix, encara que per raons sanitàries a causa d’una altra de les plagues de la humanitat. Ni processons, ni armats, ni vestals, ni manaies, manages o estaferms. Tampoc danses de la mort, saetes, tambors, vacances, viatges, vetlles, misses… Ni donar-se les mans entre germans i amistats. Res de res. Tothom a casa i només un silenci sepulcral. Juntament amb un profund i adolorit respecte a totes les persones que ja no hi són i a totes les que encara finiran durant les setmanes més tràgiques d’aquest segle que només té vint anys.

Quasi tothom ha hagut d’expressar el seu condol per la pèrdua d’algun familiar o amistat

Des d’abans de divendres de la Mare de Déu Dolorosa i d’un Diumenge de Rams sense palmes, palmons, rams de llorer i d’olivera, ja no queden massa festes ni gaires ganes de celebrar-les. La canalla no pot anar a escola, ni visitar les àvies i els avis, ni sortir al carrer. Quasi tothom ha hagut d’expressar el seu condol per la pèrdua d’algun familiar o amistat. Els malalts moren més sols que mai, sense un adéu de les famílies que no poden ni enterrar el seu dolor… On són la Mare de Déu Dolorosa, aquell Crist dels Gitanos o aquella fe dels avantpassats? Forçosament reclosos a les seves esglésies i capelles. Sense ciris, ni campanes, ni oracions a dins ni al carrer. Ni càntics emocionats des dels balcons. Tothom a casa seva. Amb tanta por i pena que ja quasi no resten ni llàgrimes per plorar.

Avui és també el dia d’Ofici de Tenebres. S’encenen tres ciris disposats en forma de triangle i es van apagant després de cada un dels tres versicles que es llegeixen. Aleshores, l’església o la capella es queden totalment a fosques. I és quan els fidels comencen a fer sorolls amb carraus, matraques o picant de peus i de punys a les cadires i en els bancs. És un ritual anomenat picar, fer els fasos o matar jueus. Els armats fan encara més soroll repicant el terra amb les seves llances… Una mica com ara, que tanta gent surt cada vespre als balcons i finestres per aplaudir, cantar o fer soroll en senyal d’agraïment a totes les persones que treballen per la salut i la seguretat d’altres persones. Quasi com aquell atàvic costum de fer molta de fressa per espantar els mals esperits…

Els malalts moren més sols que mai, sense un adéu de les famílies que no poden ni enterrar el seu dolor

Aquesta era una de les nits més esperades de tot l’any. La de més processons nocturnes, representacions escèniques religioses i celebracions tradicionals i folklòriques que mobilitzaven milers de persones. Amb la feina i la il·lusió dels participants i la curiositat i admiració dels turistes. Dia de desplaçaments gastronòmics amb el bacallà amb cigrons i carxofes com a grans protagonistes. O del bacallà esqueixat amb les quatre barres de maionesa i tomàquet. Quan les mones ja eren als aparadors il·luminant els ulls fantasiosos de la mainada. Però no. Avui ja només es poden decorar les finestres i balcons amb ciris o damassos. O amb una espelma a la paret de la casa on hi ha algun crucifix, com es feia en aquells orígens. Es pot considerar religió o superstició, però poca cosa més és permès fer. Perquè mentre la ciència i la medicina no trobin una solució, només es pot consolar les famílies afectades. I dilluns que ve, una Pasqua sense caramelles ni enramats, ni grups de famílies i colles d’amics menjant la mona a casa o al camp.

Dijous de foscor i silenci. Si no fos per les televisions, les xarxes socials i les noves màquines de comunicar a distància, semblaria aquell temps del nacional catolicisme que no permetia anar al teatre, al ball ni al cine, la ràdio emetia música fúnebre i es tancaven els bordells. Ara, malgrat les consignes, la publicitat, els ànims, les expectatives i les iniciatives solidàries, piadoses o distretes de tanta i tanta gent, cada nit es comprova que qualsevol sopar pot ser l’últim sopar. Mentrestant, i per si de cas, que vagi de gust.

* Periodista. Amb arrels familiars a la Terra Alta, Joaquim Roglan va ser corresponsal a Ràdio Reus i cofundador de Informes-Ebre. Professor universitari, ha treballat als principals mitjans de comunicació de Catalunya i ha escrit vint llibres. Viu retirat a l’Empordanet.

Temas

Comentarios

Lea También